El fetus és. L’infant és el món. L’adolescent és el centre del món. El jove és el rovell d’un món. L’home és la perifèria de la dona que estima -i així mateix a l’inrevés. El pare (i la mare) és el satèl·lit dels fills. El vell és el planeta remot que tothom sap que hi és però ningú no el veu. I els morts aprenen finalment a ser ningú.
Avui, a BCN
Fa 8 hores
5 comentaris:
El fetus és la potencialitat del món. Es concretarà en l'infant que es creurà el centre de l'univers. En creuar l'adolescència es veurà abocat a configurar la pròpia consciència que solidificarà en arribar a la maduresa. Arribat aquí entreveurà la plenitud del món i la seva pròpia petitesa alhora, amb esclats descendents de rebeldia, anirà assumint la pròpia fi com a penyora d'haver estat en aquest món.
Dos a un, anònim. Em tinc per derrotat.
Per cert, algú m'haurà de disculpar: he esborrat un comentari per error -i mira que els agraeixo. Perdó!!!
No et tinguis per derrotat. I els marcadors no deixen de ser visions temporals que desfiguren el que és essencial. En una societat mercantilista el que compta són els punts. Però si el que ens importa és l'essència aleshores ens cal atendre tot el trajecte. I en això, amic Joan, tu em vas pel davant. (Per això em mantinc fidel al teu bloc/g).
No defalleixis, les teves crítiques literàries i les teves mirades em mantenen connectat amb el món, potser només el nostre món. Però és a partir de petits mons que podem abastar un sentit que ara en diem global.
Gràcies. Els teus mots són balsàmics.
Publica un comentari a l'entrada