diumenge, 8 de juny de 2008

Emmarats

Aquest cap de setmana ens ha visitat l’amic Jordi Puig, que viu a la Balear gran. Cinc anys enrere havíem baratat els papers: ell va fer el niu a Mallorca l’any que jo me n’anava. En Jordi es va prendar d’una concarrina (de Cas Concos, Felanitx) amb dos fills i tots tres –per raons diferents– es van avenir a adoptar-lo, com si diguéssim. Ara un d’aquests nins ha fet els onze anys i li tocava, com és costum a l’escola de Cas Concos, fer un viatge de fi de curs a Barcelona o València. Però no ha pogut ser.

¿Voleu saber per què? Que en sou, de tafaners! Doncs perquè la meitat dels nins no s’han vist amb cor de passar tres dies sense la mare: estaven emmarats. És clar: ¿qui els garantirà, a l’indòmit continent, la seva menja preferida? Ningú. ¿Qui els cordarà les sabatetes? No se sap. ¿Quina mà els acollirà en sortir al carrer? Incògnita. ¿Dormiran? A saber… Davant tal calabruix d'incertesa i de perills potencials, nins, mares i pares han arribat ràpidament a un acord: no hi ha viatge de fi de curs.

¿Un en recordeu, de quan érem infants i davant nostre s’albirava, a l’horitzó, un viatge de fi de curs? Salivàvem com gossos només de pensar-hi, i comptàvem els dies que faltaven per partir. No estàvem emmarats. Com han canviat els temps! Ara fa por pensar com es comportaran aquests infants, aviciats i sobreprotegits, quan siguin a l’institut. Avesats a la satisfacció immediata i completa de tots els seus desitjos, exigiran aprovats automàtics i un negre que els venti. La primera cosa ja la tenen. La segona estan a punt d’obtenir-la, perquè, d’aquí a poc, la docència a l’ensenyament secundari públic només la voldran assumir els immigrants de pell fosca acabats d’arribar.