dijous, 19 de juny de 2008

"Sol cec", de Salem Zenia

El títol complet és Sol cec. Poemes d’amor i de lluita (Accent Editorial, 2008) i es presenta en doble versió, amaziga i catalana; la traducció és de Carles Castellanos. El volum conté un CD amb els vint-i-sis poemes, recitats en amazic per l’autor i en català per Josep Pedrals -és la part millor del pack. Que guanyen, els poemes de Zenia, oïts de viva veu! No semblen els mateixos. Això passa amb tota la poesia, ja ho sé, però especialment amb aquella que, com la de Zenia, està empeltada de la tradició oral del seu poble.

Fins i tot el lletrut de Riba ho proclamava: “La poesia és per ser realitzada en la veu; senzillament, com el cant, la poesia no es perfà fins que una veu la diu. Fins en les nostres lectures íntimes, interiorment, la veu diu aquella poesia. Els intents d’una poesia purament gràfica han estat això, intents, que han fallit, han servit només per demostrar que no podia ser. La poesia no és gràfica, la poesia és per a la veu humana.”

Salem Zenia és poeta, novel·lista i periodista en llengua amaziga. Va néixer el 1962 a Frèha (Tizi-Ouzou), a la regió algeriana de la Cabília. Defensor dels drets del poble amazic i víctima de la persecució lingüística i integrista religiosa, viu a Barcelona des del maig del 2007, acollit pel PEN Català. Zenia és entre nosaltres gràcies al programa Escriptor Refugiat, que té com a finalitat acollir durant un període màxim de dos anys un escriptor/a amenaçat, perseguit o amb risc de ser empresonat per mor dels seus escrits.

La poesia de Zenia solca la modernitat i beu alhora de la tradició poètica amaziga, que és eminentment oral. Cama ací cama allà, busca un equilibri, i el troba. Però Zenia és sobretot un innovador. Com diu en el pròleg el doctor en literatura amaziga Mohand-Akli Salhi, “la temàtica dels seus poemes va molt més enllà de les lamentacions dels ancians que han viscut els temps difícils de la penetració colonial; tampoc no és nostàlgica dels moments passats. Ben al contrari, és molt crítica amb el present i orientada vers un futur millor.” Per bé que, dos fulls més enllà, Salhi diu que Zenia “professa una admiració sense límits i un respecte indefectible a la paraula dels ancians i al verb portador de l’estètica cabilenca”.

Els versos de Zenia impacten a la nostra oïda amb calidesa i empatia, com si el mar que hi ha entre la Cabília i Catalunya no fos sinó un ample Ebre. Els seus poemes emocionen i ens són còmplices, car parlen de patiments que ens són familiars. I en alguns casos, com aquest, són intercanviables:

Sóc vivent testimoni

“Sóc vivent testimoni
dels crims que heu perpetrat
en nosaltres.

El vostre mal inic
ha arrelat dintre nostre
i anirà germinant.

Tingueu present, però, que jo seré el vostre hoste,
que establiré una casa
dins de les vostres ments.

Us faré tremolar davant l’esclat de llum.
I dins els vostres somnis
habitaré per sempre."

D’altra banda, els poemes d’amor de Sol cec són peces exquisides que a voltes riuen amb un erotisme agosarat –sense allunyar-se per això de la lírica amorosa cabilenca. Vegeu-ho:

Com glavi de venjança

"Ell no es trenca ni es vincla.
Apunta al cel de dret.
Quan et veu s’esbatega.
Com la font, regalima.
I com un falcó ataca.
La falç entra a la beina
i l’esbotza i l’esquinça
com glavi de venjança."
¿Us el perdreu?