divendres, 27 de juny de 2008

"No et puc dir res", de Laia Noguera

Quan la Laia Noguera (Calella, Alt Maresme, 1983) va escriure L’oscultor, tenia divuit anys. Aquell recull va rebre ex aequo el Premi de Poesia Amadeu Oller 2002, de bracet amb el feixet de versos dit Sota la llum de neó, del també joveníssim Rubèn Zaragoza. En aquell moment la Laia era això que se’n diu una promesa. Pius Morera va definir L’oscultor amb quatre pinzellades: parlà d’una “extraordinària densitat poètica, un ull cinematogràfic tafaner, un feminisme latent i un panteisme bonhomiós”. Han passat set anys i la Laia ha mantingut i millorat aquestes constants, i ens ha donat allò que prometia i més, perquè ara és una bona poetessa, una escriptora de qualitat que ha crescut amb el mestratge sobretot de la Montserrat Abelló.

Però ha costat i costa que li reconeguin la vàlua, perquè a Catalunya la joventut excessiva és un pecat penitencial que comporta llargs anys de purgatori. En el gremi no abunden les veus disposades a reconèixer el mèrit d’una jovencella o un xitxarel•lo nascuts als anys vuitanta. Fins aquí podríem arribar. No recorden que, als divuit anys, Espriu i Palau i Fabre ja no eren promeses, sinó escriptors fets. La memòria és selectiva.

Ara he llegit No et puc dir res (Premi de Poesia Martí Dot 2006 de Sant Feliu de Llobregat) i m’ha tornat a impressionar la veu despullada, la dicció tèbia, els mots com gongs menuts que casen els ressons en cerca de sentit. Sí, els versos de la Laia Noguera ens diuen que hi ha d’haver un sentit més enllà de la confusió, i que per tant cal “construir un temple / contra el deler / del buit obert / insultantment / a sobre nostre”. Que la veritat hi és: “No és fàcil identificar / la frontera entre l’autenticitat / i el simulacre”. Una veritat, diu la Laia, que és feta de paraules: “Tens un dia clar / perquè hi ha unes paraules / que es recorden de tu”. Tot plegat té o tenia un nom: romanticisme. Però trobo que un nom tan rebregat fa poc servei. Em calen altres noms, però no els trobo. Per això tiro de perífrasis i de paràfrasis, i d’imatges. Per impotència. I per ignorància.

3 comentaris:

Laia ha dit...

Moltes gràcies, Joan. M'has emocionat. Només t'ho puc agrair amb un poema.

Cull el fruit de la meva veritat,
una magrana oberta
com una riallada
de criatura
de dentetes petites
i desiguals:
cada fragment
de la meva certesa.

Si a poc a poc
la prens i te la menges,
el gust de mi voldrà estimar-te
com jo t'he volgut estimar:
sembrant-te el paladar
i acollint-se en el ventre.
Fins que s'empelti en el teu arbre
i jo pugui prendre de nou
el fruit de tu
i, a poc a poc, menjar-lo.

Laia

JOAN CALSAPEU ha dit...

Caram, Laia. Jo sí que m'he emocionat. El poema és enartador. Gràcies!

Laia ha dit...

Gràcies a tu, Joan.