dilluns, 8 d’agost de 2011

Els animals i els nens



Els animals i els nens són còmplices, no sé ben bé per què. Potser perquè uns i altres tenen la mateixa concepció de la vida, que consistiria a buscar els afectes, satisfer les necessitats, conjurar els perills i defugir la metafísica. Vés a saber. El cas és que un miserable hàmster toca unes fibres sensibles que jo no toco ni per equivocació, que el contacte amb el bestiar estimula el desenvolupament emocional de la canalla i bla bla bla. Ho tinc assumit.

El que passa és que em fa una mandra immensa anar al zoològic. Només de pensar-hi, Barcelona em cansa. I vaja, allí dins, de contacte les bèsties, ni per pensament. Però a casa som de no llençar mai la tovallola i hem trobat un recurs atractiu: una colònia eclèctica, amb animals d’ací i d’allà, uns més rars que d’altres, que els infants poden tocar i péixer. Es diu La Granja i és al Mujal, un llogaret de Navàs, al Bages.

Dissabte hi vam ser. Un vailet guiava el grup –reduït– de visitants per les gàbies i les cledes en una mena de safari que dura dues hores. Vam veure (i sovint tocar) falcons, conills, cabres i bocs, oques, ovelles i marrans, porcs espins i també vietnamites, daines, óssos rentadors, estruços, indiots, paons, gallines de Guinea, un mussol, feram i volàtils d’ultramar. Acabada la ruta, ens fan a mans una processó d’animalons cada pic més insòlits: de primer ve un conill i després el hàmster i la tortuga –moderat, oi? Doncs després passen per les nostres mans un eriçó, rèptils de noms cretàcics, un camaleó, serps (la del blat, i després una pitó) i encabat una aranyota paorosa, peluda i grossa com una rata traginera. (I a l’hora de marxar, un detall que agraïm: no et volen vendre res. Marxandatge zero.)

Amb això hem complert i ens hem estalviat el zoo, mira que bé. De tornada al Maresme, fem balanç: “¿Quin animal us ha agradat més?”. “El conill”, diu la pubilla. “Les gallines”, fa la caganiu. Els nens són així: s’adhereixen als valors tradicionals. “Són conservadors perquè són febles”, recordo que va escriure un dia la Isabel Clara-Simó.

5 comentaris:

Òscar Roig i Carrera ha dit...

Els zoos ja va sent hora que els tanquin tots, vau triar una bona alternativa, pel que sembla. Us recomano que adopteu un gat: és un animal tradicional i, alhora, sempre revolucionari, a banda que per mi, com pels antics egipcis, també té la seva metafísica.
Salutacions!

Clidice ha dit...

Una bona alternativa, nosaltres sí que anàvem al zoo, cada any sense falta, sobretot perquè no hi havia gran cosa més (a part del Cim d'Àligues), i perquè hi havia el zoo infantil, on hi passàvem més estona. Això si, la resta no ens la perdonaven tampoc. M'agrada l'última frase :)

Lior ha dit...

Tinc una foto de quan tenia dos o tres anys aguantant la gallina d'una veina, i per la cara que hi faig... No sé que en diria un psicoanalista, però, els animals, no m'han fet mai gràcia. De fet, me'n fan tant poca que sóc vegetarià; no els vull ni per menjar! I a casa, naturalment, ni un sol animal tret d'un servidor, que tot solet cobreix el cupo zoològic domèstic.

Joan Calsapeu ha dit...

Òscar, adoro els gats. Però la mestressa ens prohibeix de tenir-ne. (¿Te'n recordes, de la llibertat? Aquella amant fugissera...)

Clídice, els teus pares estaven ben carregats de paciència! (L'última frase és bona perquè no és meva, esclar.)

Lior, tu deus ser l'excepció que confirma la regla. I és clar que el més molest dels animals domèstics és un mateix -que t'ho digui la meva dona...

Sandra Buxaderas Sans ha dit...

Bé, és que entre l'aranyot-rata i la gallina, entenc que es quedés amb la gallina... ;=)