diumenge, 28 d’agost de 2011

Heribert Barrera a Felanitx

Ara fa onze anys, la regidoria de cultura de l'Ajuntament de Felanitx va convidar Heribert Barrera per parlar de Lluís Companys. Feia seixanta anys de l’assassinat del president de Catalunya. Jo no el coneixia personalment. Vaig anar a buscar-lo a l’aeroport, vam dinar i sopar junts, vaig tenir ocasió de parlar-hi llargament. Vaig conèixer un jove que tenia el cervell moblat admirablement, una enteresa moral enorme i una dignitat d’acer.

Recordo que calien ben poques paraules per entendre’ns. Tots dos érem pessimistes pel que fa al futur nacional de Mallorca; ho vèiem molt fumut: coincidíem que les possibilitats de represa eren quasi zero, i l’eventualitat d’una involució encara més gran, mil. ¿Per què persistíem, doncs, en un projecte de catalanitat, d’independència i de justícia social? Per si de cas, dèiem. Quan l’esperança no hi és, s’aguanta per si de cas. Per si passa alguna cosa que ara no sabem imaginar, per si se’ns escapa alguna variable que ara mateix no sabem veure i que és decisiva.

Barrera apuntava tot sovint una idea a la qual jo també vaig arribar fa molt de temps: l’opressió nacional de Catalunya ens ocupa un temps i unes energies que, posades en la ciència o en l’art, en qualsevol àmbit de la cultura, faria de Catalunya un país de primera divisió. La dependència ens estaborneix i ens aplana també pels molts esforços que dediquem a fugir-ne. Els qui hem militat o militem en l’independentisme ho entenem de seguida: només de pensar en el coneixement o la bellesa que hauríem pogut generar si el país no ens hagués tingut tan enfeinats... ens ve vertigen.

Heribert Barrera ens ha deixat, però el seu record és inesborrable.

8 comentaris:

Òscar Roig i Carrera ha dit...

Respecto la seva trajectòria i em sap molt greu dir-ho, però a mi no m'agraden gens moltes coses que deia últimament.

Joan Calsapeu ha dit...

Quines coses?

Òscar Roig i Carrera ha dit...

Les coses que deia sobre la immigració i els immigrants, la pena de mort, l'energia nuclear, etc.

Joan Calsapeu ha dit...

Ah, això. Home, però això no ho va dir últimament, sinó fa bastants anys, em sembla. Allò de la immigració va ser lamentable, sí: el que va dir era, ras i curt, xenofòbia. Injust i greu. Però fa molts anys que no li ho he tornat a sentir; no sé si se'n va desdir: m'hauria agradat sentir-li cantar la palinòdia. També em sonen unes declaracions, igualment lamentables, sobre la pena de mort.

El que passa és que l'Heribert Barrera ha tingut una vida tan llarga i tan plena de fermesa i de dignitat, que unes ombres puntuals no n'haurien d'entelar el record. Em sembla, vaja.

Òscar Roig i Carrera ha dit...

D'acord, ara ens entenem, deixe-m'ho aquí. Torno a dir que respecto molt tantes coses que va fer aquest senyor, i ara potser no és el moment d'entrar en certs detalls. A mi és que, a més, però, em costa molt idealitzar cap polític, especialment contemporani. Però és molt fàcil parlar gratis com jo, i el difícil és intentar fer coses, és clar. Estaré més o menys d'acord amb certes coses del seu pensament però, com a mínim crec que era una persona honesta i valenta (no es pot dir de masses que es dediquen a la cosa pública).

Òscar Roig i Carrera ha dit...

Bé, en certes coses no hi estava gens d'acord, que quedi clar. Jo em declaro independentista, no-nacionalista i d'esquerres. Crec que el Barrera era independentista, ultra-nacionalista i de dretes.

Santi Capellera i Rabassó ha dit...

Per declarar-se independentista,senyor Roig i Carrera, s'ha de voler ser independent d'alguna cosa, i si parlem de territoris, alehores resulta que la independència de Catalunya i dels PPCC és un fet nacional. Perquè parlem de la independència de part d'una nació d'una altra, oi? Aleshores, pregunto, com es pot ser independentista no nacionalista??? No ho trobeu un contrasentit això? Si em dieu que el dia que Catalunya o els PPCC que ara no ho són siguin sobirans, deixareu de ser nacionalista, doncs ho accepto, però, ser no nacionalista i voler la independència, és com demanar menjar sense tenir gana, perquè m'entengueu. Precisament són els ultranacionalistes els que sempre neguen aquest fet, i ho fan paral·lelament amb l'aferrissada defensa de la independència de la seva pàtria (que en el cas d'Espanya n'inclou d'altres), però, és clar, ells ja la tenen la independència, i la gran part de Catalunya l'únic que té és la corda al coll d'Espanya i França. És impossible, doncs, destriar els dos termes, mentre gran part de la nació sigui a mans d'una altra. Els únics catalans que ens podem permetre aquest luxe, i disculpeu-me, som els andorrans, que podem vantar-nos de ser no nacionalistes, perquè la independència la tenim des que Carlemany ens la va atorgar, avui fa 1.100 anys. I no tenim passaport espanyol ni francès; el tenim propi.

Òscar Roig i Carrera ha dit...

Dic que no sóc nacionalista i sí independentista, per dir-ho ras i curt i no embolicar-me gaire més, perquè baso la meva aspiració a l’alliberament nacional dels PPCC en la identificació, no en la identitat. Entenc el concepte de nacionalisme de resistència, però no m’agrada el concepte “nacionalisme”, ni la paraula. La meva nació no és millor ni pitjor que cap altra, però és la meva i per això aspiro, no per romanticisme sinó per justícia, a que tingui els mateixos drets que qualsevol altra i per a mi això inclou un estat. Em sap greu que tants suposats nacionalistes declarats de barretina, espardenya i essències pàtries practiquin a l’hora de la veritat la típica política botigueril i mediocre a que ens tenen acostumats. No va per vostè, senyor Santi, que no el conec de res. Tampoc va pel senyor Barrera, evidentment, que en això sí que va morir net de culpa.