diumenge, 21 d’agost de 2011

Els catalans a la Roma dels segles XV i XVI

Hi ha els qui saben llegir les línies. Hi ha els qui saben llegir entre línies. I hi ha en Jordi Bilbeny, que sap llegir el que hi ha, esborrat o camuflat, sota les línies. Ara fa poc, fullejant el llibre The Spanish connection. Spanish and Spanish-American Literature in the Arts of the World, de Zenia Sacks Da Silva, Bilbeny llegia uns mots que parlen de la infiltració dels costums “espanyols” en la Roma del papa Alexandre VI, a la fi del segle XV i als inicis del XVI, i del fet que l’”espanyol” esdevingué llengua oficial de la cort papal.

Doncs bé, una mica més viu que la Sacks, Bilbeny sap que el mot espanyol (referit tant a la llengua com a la gent), enllà de la península ibèrica i als segles XV i XVI, podia voler dir tres coses: galaicoportuguès, castellà o català. I en Jordi demostra, aportant com sempre manta documentació, que en la Roma d’aquells anys la llengua espanyola, tan influent dins com fora de la cort papal, no era sinó el català. 

Algú trobarà que en Jordi descobreix la Mediterrània, que amb els Borja a Roma, ja se sap... Potser sí, però el cas és que encara hi ha historiadors que, tenint la mar davant, neguen la Mediterrània. I és un fet que ningú ha dit les dimensions reals de la influència catalana a la Roma dels segles XV i XVI, que va ser enorme. El català hi era la llengua de prestigi, estava de moda, molts italians n’imitaven els modismes. Els Borja es van endur a Roma legions de catalans que cobejaven càrrecs i diners. Roma era l’Eldorado dels catalans. València va perdre gran part de la seva intelligentsia, que es va traslladar a la ciutat del Tíber. Roma es va omplir de catalans. En Jordi ho explica molt bé.


L'ESGLÉSIA DE MONTSERRAT A ROMA


Permeteu-me, ara, un excurs. A la fi de l’article, en Bilbeny cita una confraria, amb església pròpia, que els catalans van aixecar a Roma: la de Montserrat. La història d’aquest temple és un paradigma de la història contemporània de Catalunya, perquè al segle XVIII va ser fusionada –per força?– amb l’església que els castellans tenien a Roma, dita de Santiago. No cal dir que el resultat de la unió va ser una mandanga hispano-castellana en la qual la llengua catalana va desaparèixer i la presència catalana esdevingué invisible. Quines coses, oi?

He trobat un vídeo que conta la història de les dites confraria i església (això sí, de manera barroera i tendenciosa). El documental passa de puntetes sobre la història catalana de la confraria –no diu ni el segle en què fou creada!– i en canvi s’esplaia en els segles espanyols del cotarro. Parlen més d’Alfons XIII que no dels Borja. I justifiquen l’annexió –que és el que feren– al·legant una suposada precarietat econòmica dels catalans. La seva capacitat de mentir és infinita.


Però als del vídeo se'ls escapa uns lapsus, ves una veritat que és grossa com la Seu. Diuen, en relació amb el temple abduït: "Los españoles que viven en Roma pueden asistir a misa en su idioma". De què es desprèn que els catalans no som espanyols. Si ho diuen ells, ¿els retoparem? Si li voleu donar un cop d’ull, aquí teniu l'artefacte:












2 comentaris:

anna ha dit...

Conec la església! i em porta unes records ben poc il·lustrats...quina gràcia. A banda, he de dir que m'agraden les històries rera la Història. A vegades la cosa més evident queda amgada per la artificiosa oficialitat. Feliç agost!

The Traveler ha dit...

Els indicis sempre han estat força evidents, però potser mai tant (i tant a l'abast) com en el teu post i en el text de Bilbeny que l'inspira.
De fet, sempre ha estat així quan un papa no era italià; sense anar més lluny, al voltant de Joan Pau II hi havia una legió de polonesos i aquella llengua eslava es va estendre per Roma; ara passa el mateix, encara que no tant, amb els alemanys. Els montífexs han estat en tots els temps pols d'atracció per "als seus", que a Roma obtenien prebendes, i és clar...