dimarts, 9 d’agost de 2011

Bartomeu Fiol és mort

Ho acabo de saber per Vilaweb. En Fiol s’ha mort. Tenia –perquè els tenia, sí, els havia ben llaurats– setanta-cinc anys. L’homenot de Cavorques. El poeta que es va estrenar el 1966 amb el poemari Calaloscans. Bartomeu Fiol va ser, del primer al darrer vers, un poeta singular: els seus poemes no s’assemblaven a res del que s’havia escrit a Mallorca. I el van ignorar. La seva veu creixia en sentit contrari a la de Mallorca. No encaixava enlloc.

Des de la penombra poètica, Fiol va assistir la ràpida putrefacció de la seva illa al llarg dels anys seixanta, setanta, vuitanta i els que seguiren. L’enorme dignitat del seu verb feia un contrast feridor amb la indignitat creixent del seu país. Van haver de passar dècades perquè una generació de joves poetes, als anys noranta, en descobrissin la vàlua. Això va ajudar una mica, no gaire. Fiol va continuar sent un inadaptat de luxe, un exiliat interior, i la desesperança se li va menjar l’alegria.

El recordo fa un parell o tres d’estius, que va recitar al Poesia i + de Caldes. Se’l veia molt cansat; era l’home que ja havia fet donació de la seva biblioteca, em sembla que a la UIB. Encarava la recta final. I ara ja està. Per donar-li l’arreveure no se m’acut res millor que recordar un poema seu del 2002 (que no està publicat a cap poemari, sinó al dietari Entre Cavorques i Albió), uns versos que són el balanç d’una vida i que tenen un aire d’epitafi. Adéu i gràcies, Tomeu. Ens quedem els teus llibres.

La meva biografia és un desordre ingenu
i la desgràcia de ser autodidacte.

No he tingut a l’abast cap doctor Albió o Sió
que m’hagi fet mai cinc cèntims de llum.

Tampoc no m’he topat cap patriota de Cavorques
que m’hagi inspirat un mínim respecte.

Sense pàtria ni instrucció com no siguin les del verb,
doncs, com no sigui la llengua i la mort,

perquè el verb són ambdues coses,
ens hi podem jugar bé el coll.

L’única biografia meva vàlida seran eventualment
nou llibres. No he de deixar cap més herència

si és que pot aprofitar qualcú
sense pàtria, com no sigui la llengua i la mort.


(Bartomeu Fiol, Entre Cavorques i Albió. Un dietari, Palma, Moll, 2007, p. 243)

2 comentaris:

Lior ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Lior ha dit...

Ara ja ho sé

Ara ja sé, ara ja sabem
que la mort també
és una multitud de malsons.

Almanco la fase inicial o introductòria.
Almanco l'accés
o l'eixida,

l'accés de l'eixida
o l'eixida de l'accés.

________________

De sempre

C'est préférable de tâtonner tout seul
que marcar el pas amb un batalló.
-Sobretot, si feis tan poc camí.
________________

A manera de record.

En Pairolí, en Fiol... Hi ha temporades que sembla que ens haguem de quedar sols.