El progrés, que en diuen

Servidor vaig a la feina amb tren, i de l’estació al tros hi ha tretze minuts de pujada. A mi em sembla poca cosa, però no tothom ho veu igual. Em trobo dues exalumnes i em diuen que la meva proesa és una cosa extemporània, no els cap al cap que algú pugui assumir un esforç diari tan estrenu. És ben bé que som de generacions diferents.

És la mateixa distància generacional que hi ha quan em comparo amb el meu avi matern, Ramon Calsapeu Gombau. L’avi vivia a Roquetes i treballava als arrossars del Delta. Es llevava cada dia a les petites, s’escalfava un tassó de vi, se l’enviava coll avall, agafava el sarró i ala!, que al fanguissar hi falta gent i hi ha dues hores de camí. En arribant s'ajupia, plantava, segava i garbejava, es torrava la padrina de sol a sol i encabat tornava a casa a peu, dues hores més com si res fos estat. No el vaig conèixer, l’avi Calsapeu. Llàstima. ¿Quina me’n diria, ara, que per fer cap al meu tros camino nou vegades menys que no feia ell? Suposo que rondinaria perquè el progrés, que du la comoditat, l’ha agafat massa gran, i em miraria de cua d’ull amb una punta d’enveja.

I... ¿què diria avui l’avi Calsapeu de les dues sagales de dalt que no admeten la possibilitat de cansar-se, sia caminant tretze minuts, estudiant una mica o treballant unes quantes hores al dia? Em sembla que s’hauria de reprimir les ganes de clavar-los un cop de xapo.