dissabte, 9 d’octubre de 2010

El progrés, que en diuen


Servidor vaig a la feina amb tren, i de l’estació al tros hi ha tretze minuts de pujada. A mi em sembla poca cosa, però no tothom ho veu igual. Em trobo dues exalumnes i em diuen que la meva proesa és una cosa extemporània, no els cap al cap que algú pugui assumir un esforç diari tan estrenu. És ben bé que som de generacions diferents.

És la mateixa distància generacional que hi ha quan em comparo amb el meu avi matern, Ramon Calsapeu Gombau. L’avi vivia a Roquetes i treballava als arrossars del Delta. Es llevava cada dia a les petites, s’escalfava un tassó de vi, se l’enviava coll avall, agafava el sarró i ala!, que al fanguissar hi falta gent i hi ha dues hores de camí. En arribant s'ajupia, plantava, segava i garbejava, es torrava la padrina de sol a sol i encabat tornava a casa a peu, dues hores més com si res fos estat. No el vaig conèixer, l’avi Calsapeu. Llàstima. ¿Quina me’n diria, ara, que per fer cap al meu tros camino nou vegades menys que no feia ell? Suposo que rondinaria perquè el progrés, que du la comoditat, l’ha agafat massa gran, i em miraria de cua d’ull amb una punta d’enveja.

I... ¿què diria avui l’avi Calsapeu de les dues sagales de dalt que no admeten la possibilitat de cansar-se, sia caminant tretze minuts, estudiant una mica o treballant unes quantes hores al dia? Em sembla que s’hauria de reprimir les ganes de clavar-los un cop de xapo.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Comparteixo el pensament que expresses, però penso que també caldria que ens plantegéssim el tema en termes de sostenibilitat.
Massa estona, al meu entendre, dediquen moltes persones a fer l'obligat trajecte de casa a la feina. I el que és pitjor, la gran majoria representen desplaçaments individuals i en transport privat. El progrés, ara per ara, ha de ser el decreixement. Salut !

Joan Calsapeu ha dit...

Ai, el decreixement! Ja ho entenc, ja: treballar menys, reciclar més, consumir millor, anar més a poc a poc... M'ho quedo. Però si el que decreix de bon de veres són les ganes de treballar, l'esperit de sacrifici, la consciència comunitària, la disposició a cansar-se, malament rai.

rosa roig ha dit...

Jo també sóc de tren, i bus, i passeig...i quan ja no n'hi ha res més de cotxe.

Però és difícil, viure -transportar-te- lentament!