dissabte, 16 d’octubre de 2010

L'evolució dels afectes



Les demostracions d’afecte tendeixen sempre a la mínima expressió. I no és cosa que haguem de lamentar, perquè és llei de vida, que en diuen. Quan arribo a casa, la caganiu [setze mesos] s’afanya cap a la porta entrebancant-se amb les cames, els braços oberts i una rialla en els llavis, i se m’aferra a les cames com una pegellida, el cap enfonsat entre els genolls. És un moment de felicitat suprema, l’orgasme de la paternitat, el calfred d’amor més intens que he tingut i tindré mai. Però és efímer.

Perquè, després de l’abraçada amb la menuda, vaig a l’encontre de la pubilla [tres anys i nou mesos], que mira dibuixos arrepapada en el sofà i no es pren la molèstia de desviar la mirada per fer contacte visual amb son pare. Li dic bon dia i no em respon. Insisteixo i ella s’hi torna i m’enfloca: “Deixa’m!, no em miris!”. Jo que l’assalto amb un petó furtiu, “aaaaaaaaai!”, fa ella amb cantarella de puja, la deixo per verda i m’esquitllo cap a la cuina.

D’una vivència a l’altra hi ha només dos anys i sis mesos. És ben bé que l’amor entra de seguida en la fase, tan llarga, de l’endreçada contenció. No hi ha sentiment tan encès que no s’encamini a la quietud, ni passió que no es vesteixi d’indiferència per aparentar serenor. Massa que ho sabem, això, tocant a les relacions adultes. Però sovint ens passa per alt que, en els fills, la necessitat de demostrar afecte també cola avall molt, massa de pressa.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Un apunt molt enquiridor, plerer d'emoció i vivència. Permetre'm però una esmena:
Les manifestacions d'afecte, al meu modest parer, són ondulants al llarg de la vida. En una època tendeixen a la mínima expressió, potser, però també és cert que remunten amb el pas dels anys i en funció de diferents circumstàncies vitals. Per exemple quan et topes amb la vellesa, amb la malaltia, afrontant situacions que ens superen i ens aclaparen, l'única resposta vàlida és la manifestació d'afecte. Just aleshores en prens consciència i adquireix un major valor. La maduresa potser ens en resta espontaneïtat i generositat ... però tard o d'hora retorna.
Amb els fills, en canvi, és un mecanisme més de creixement i de reafirmació de vincles que ha de patir alts i baixos per atendre les pròpies configuracions personals.
Saber-ne ser conscient d'aquest procés és el primer pas per fer-les créixer i també per aprendre a ser més generosos i entendre que està en les nostres mans el poder de manifestar-les.

Quin plaer rellegir-te!!
I ara que ho dius, haurem de saber trobar també els nostre moment per mostrar-nos l'amistat que ens tenim!

Joan Calsapeu ha dit...

Amic, accepto l'esmena i la subscric. És cert, les manifestacions d'afecte són ondulants: de vegades reprenen, sobretot en situacions difícils. I, en el cas dels fills, hi deu haver una vàlvula que tapa i destapa el pas de l'afecte segons les necessitats psíquiques de la canalla. Quan són menuts i tapen la vàlvula -com el cas que conto de la Joana-, la veritat és que fan riure i tot.

I aquest moment que dius, el trobarem quan vulguis! Una abraçada.

marta (volar de nit) ha dit...

Un apunt tan dolç com agredolç. Gràcies.

Clidice ha dit...

és el que toca, però no pateixis, les mosses tendeixen a ser carinyoses amb son pare fins ben grans (bé, ara que hi penso, jo no :P). les mares perdem els xicots abans.

larosadesang ha dit...

M'ha agradat molt aquest post, m'ha tocat, i tot i no ser pare sóc oncle i òbviament fill i ho he experimentat per activa i per passiva. Però no et preocupis, com diu la Clídice, les nenes acaben portant sempre els pares en safata, i tu en tens dues!