Les demostracions d’afecte tendeixen sempre a la mínima expressió. I no és cosa que haguem de lamentar, perquè és llei de vida, que en diuen. Quan arribo a casa, la caganiu [setze mesos] s’afanya cap a la porta entrebancant-se amb les cames, els braços oberts i una rialla en els llavis, i se m’aferra a les cames com una pegellida, el cap enfonsat entre els genolls. És un moment de felicitat suprema, l’orgasme de la paternitat, el calfred d’amor més intens que he tingut i tindré mai. Però és efímer.
Perquè, després de l’abraçada amb la menuda, vaig a l’encontre de la pubilla [tres anys i nou mesos], que mira dibuixos arrepapada en el sofà i no es pren la molèstia de desviar la mirada per fer contacte visual amb son pare. Li dic bon dia i no em respon. Insisteixo i ella s’hi torna i m’enfloca: “Deixa’m!, no em miris!”. Jo que l’assalto amb un petó furtiu, “aaaaaaaaai!”, fa ella amb cantarella de puja, la deixo per verda i m’esquitllo cap a la cuina.
D’una vivència a l’altra hi ha només dos anys i sis mesos. És ben bé que l’amor entra de seguida en la fase, tan llarga, de l’endreçada contenció. No hi ha sentiment tan encès que no s’encamini a la quietud, ni passió que no es vesteixi d’indiferència per aparentar serenor. Massa que ho sabem, això, tocant a les relacions adultes. Però sovint ens passa per alt que, en els fills, la necessitat de demostrar afecte també cola avall molt, massa de pressa.
5 comentaris:
Un apunt molt enquiridor, plerer d'emoció i vivència. Permetre'm però una esmena:
Les manifestacions d'afecte, al meu modest parer, són ondulants al llarg de la vida. En una època tendeixen a la mínima expressió, potser, però també és cert que remunten amb el pas dels anys i en funció de diferents circumstàncies vitals. Per exemple quan et topes amb la vellesa, amb la malaltia, afrontant situacions que ens superen i ens aclaparen, l'única resposta vàlida és la manifestació d'afecte. Just aleshores en prens consciència i adquireix un major valor. La maduresa potser ens en resta espontaneïtat i generositat ... però tard o d'hora retorna.
Amb els fills, en canvi, és un mecanisme més de creixement i de reafirmació de vincles que ha de patir alts i baixos per atendre les pròpies configuracions personals.
Saber-ne ser conscient d'aquest procés és el primer pas per fer-les créixer i també per aprendre a ser més generosos i entendre que està en les nostres mans el poder de manifestar-les.
Quin plaer rellegir-te!!
I ara que ho dius, haurem de saber trobar també els nostre moment per mostrar-nos l'amistat que ens tenim!
Amic, accepto l'esmena i la subscric. És cert, les manifestacions d'afecte són ondulants: de vegades reprenen, sobretot en situacions difícils. I, en el cas dels fills, hi deu haver una vàlvula que tapa i destapa el pas de l'afecte segons les necessitats psíquiques de la canalla. Quan són menuts i tapen la vàlvula -com el cas que conto de la Joana-, la veritat és que fan riure i tot.
I aquest moment que dius, el trobarem quan vulguis! Una abraçada.
Un apunt tan dolç com agredolç. Gràcies.
és el que toca, però no pateixis, les mosses tendeixen a ser carinyoses amb son pare fins ben grans (bé, ara que hi penso, jo no :P). les mares perdem els xicots abans.
M'ha agradat molt aquest post, m'ha tocat, i tot i no ser pare sóc oncle i òbviament fill i ho he experimentat per activa i per passiva. Però no et preocupis, com diu la Clídice, les nenes acaben portant sempre els pares en safata, i tu en tens dues!
Publica un comentari a l'entrada