Avui he descobert que no sóc català. Qui m’ha obert els ulls no ha estat altre que Jaume Collboni, l’actual cap de campanya del PSOE-C. Un dels plafons que la formació ni-ni (Ni independentista ni de dretes) ha escampat pels carrers diu que “Ser català és treballar dur i amb les idees clares”. Que bé, llum sobre la meva identitat obscura.
I és que, si per ser català és menester treballar dur, el meu cas planteja dubtes raonables. Servidor només treballo dos terços de jornada i m’ho agafo bé: vull dir que procuro no esllomar-me i fer que treballin els alumnes. Amb el cor a la mà, he de dir que no treballo dur. Ergo, no dec ser català.
Pel que fa a la claredat d’idees, aquí sí que no hi ha lloc per a dubtes ni matisos: decididament no sóc català. Perquè el feixet d’idees que manejo és més confús que el nus de la Trinitat: no sé si sóc feliç o infeliç, liberalconservador o anarcosocialista, ateu o agnòstic, humanista o misantrop, bon professional o malfeiner, egoista o generós… Tot sovint em llevo amb una convicció i me’n vaig a jóc amb la contrària, i entremig he canviat unes quantes vegades de parer. La veritat és que estic fet un embolic. No sóc català; més clar, l’aigua embotellada.
I a més, com si tot això no fos prou, sempre que m’he escarrassat a la feina he treballat de valent (i no pas dur). Entre altres coses, perquè en català dur és adjectiu, i mai mai mai no té ni ha tingut valor adverbial. Bé, ara sí: en els cartells del PSOE-C, que ja es veu que són pensats en espanyol, com tot el que pensen i el que fan en aquest partit. Però vaja, ja s’ho faran.
A mi el que ara em neguiteja és que, si no sóc català… ¿què putes sóc? Espanyol, sé cert i segur que no -aquesta és una de les poques idees que tinc clares. Collboni, ajuda’m, sispli!
