“Joana, decanta’t de la tele, que et faràs malbé la vista!”. “Mariona, ídem!”. Tots els nens fan igual: es posen a tocar del plasma perquè la reverberació dels colors els fascina. Insisteixo i la gran es decanta, però la patoia l’he d’agafar d’una revolada i plantar-la en el sofà.
Els grans també fem igual: vivim a tocar del món i ens fascina el tacte, l’olor i la vivacitat cromàtica de les coses. Per nosaltres, viure és viure arran, moure’ns a favor de la sensualitat i en contra de la perspectiva. Ens costa posar distància entre nosaltres i el món per mirar d’entendre’l, allunyar-nos-en per obtenir una imatge més àmplia i destriar la categoria de les anècdotes; i sense calitja que enteli la visió. Com els articles de Vicenç Villatoro o els editorials de Vicent Partal. Intel·ligència, se’n diu d’això.
Costa, trobar persones intel·ligents. Costa, callar a temps per no espatllar una conversa intel·ligent. Costa, passar l’arada pel cervell i que els fruits bons no es malmenin per falta d’adob i de reg. La vida intel·ligent sempre és escassa perquè la distància que demana xoca amb la nostra inclinació a viure arran. I és que pensar el món és sobrevolar-lo, elevar la ment i veure’s un mateix, allí baix, com un insecte. Un temps, això s’ensenyava. Em sembla, vaja.
