Els teletubbies desperten força suspicàcies entre els pares amb inquietuds educadores. Amb raó. Tinky Winky, Dipsy, Laa-Laa i Po fan poses d’innocència pueril i en el fons són unes gates maules. Ull viu! Aquest matí les menudes de casa se’ls miraven com aquell qui res i jo sentia un calfred que escalava l'espinada cul amunt, fins al bescoll.
¿Sabeu què passa? Que aquests ninons creixen com tomaqueres sense asprar, així com volen, sense hàbits ni normes ni límits, sense adults que els diguin “això està bé i això està malament”. Si volguessin, arrasarien les flors de la praderia i el nadó que fa de sol encara els riuria la gràcia. No hi ha ningú per renyar-los, ningú que mogui el dit índex davant seu fent “no, no, nooooo”. És cert que hi ha una veu en off que surt d’un periscopi, però la fantasma es limita a anunciar l’hora d'anar a dormir i poca cosa més. ¿On són els pares o els tutors legals d’aquesta patuleia? ¿Com es comportaran aquests marrecs quan arribin a l'edat de la malsofridura? Tenen tots els números per ser alumnes conductuals (que és l’eufemisme que fa servir el gremi de l'ensenyament per no haver de dir el nom de la cosa).
Quan nosaltres érem nens, això no passava. Heidi era orfe, sí, però tenia un tutor legal esplèndid: l’avi. Marco tenia mare, i tota la seva peripècia consistia precisament a buscar-la –com ha de ser. Fins i tot Vicky el víking havia de passar per dures negociacions domèstiques abans de córrer a l'aventura. I avui mateix, al Súper3, l’esburbat d’en Mic té el contrapès assenyat d’en Cinc Segons, que prou que se’l veu més grandet i formal que el seu amic.
¿Quan inventaran un obstructor dels programes que posen en perill la condreta educació dels nostres fills? Jo en vull un.
