diumenge, 16 de novembre de 2008

Felicitat contra pronòstic

Misteriosament feliç (Proa, octubre 2008) és el títol del darrer feixet de poemes de Joan Margarit. El tema, el crepitar de la felicitat quan tot fa pensar que la llenya ja està cremada, la inesperada eclosió de la benaurança. Efectivament, la felicitat és un misteri. Mai no estem segurs de ser feliços. Sovint tenim la sensació de ser-ho a trossos. I se’ns fa difícil suportar una successió de tres dies molt bons –ho deia Freud–, perquè sabem que tota bonança és presagi de tempesta.

Als setanta anys, Margarit sent la felicitat que brolla de la desesperança, l’amor i la saviesa –lucidesa, en diu ell. El misteri és relatiu, ja que compta amb una llarga tradició filosòfica i literària. L’autor del Mahâbhârata, el llibre remot de l’espiritualitat índia, ja va detectar aquesta alegria diferida: “Només és feliç qui ha perdut tota esperança, ja que l’esperança és la tortura més gran i la desesperació la major felicitat”. D’altra banda, sabem per experiència que els joves són riallers però infeliços, car la felicitat és un aprenentage adult i una conquesta de la maduresa... o de la vellesa. Qui res no espera pot ser feliç, perquè la felicitat –diu Comte-Sponville– és desesperant: qui hi arriba ateny la gaia desesperança, la desesperació del savi. Spinoza, que també llaurava aquest solc, afegeix al cuinat l’ingredient imprescindible de l’amor: “només hi ha saviesa d’alegria, i només hi ha alegria d’estimar”.

La idea l’han insistida també altres poetes. Vinyoli: “Qui d’amor s’abriga / puja l’esglaó / que el deixa a l’artiga / del saber major”. I també: “D’ençà d’aquell excés / totes les coses se’m canvien sempre / en altres de millors; si rocs, / en diamants; si didals, en campanes / tocant a festa; si agulles de cosir, / en parallamps d’acer; si cavalls de fira, / en constel·lacions.” També Amikhai, recordant els morts en la guerra, constata que “tot això és dolor, però cal deixar una mica d’amor sempre encès, com a l’habitació d’un nen que dorm una bombeta petita”, i intueix que “darrere de tot això s’amaga una gran felicitat.”

Però vaja, Margarit no té pas l’obligació de ser original. Al capdavall, si algú s’empesca una idea que no ha dit abans ningú, el més probable és que sigui una pardalada. I he de dir que Misteriosament feliç és un manat de versos bellíssims que fan olor de port, que lluen amb la grisor esblaimada de les ostres i llisquen amb la cadència del bon jazz.

8 comentaris:

Sylvia ha dit...

La felictat que bolla de la desenperança, quina cosa més estranya! De l´amor ja ho entenc més, i de la lucidesa o la saviesa, per què no, en tot cas seria una espècie de felicitat agredolça o entre cometes. I tenint en compte els setanta anys de Margarit, doncs, què vols que et diga, no és una edat molt propicia com per sentir-se feliç. Es clar que, com bé dius, "sabem per experiència que el joves són riallers però infeliços", pero també sabem que la felicitat nàix de la il.lusió i ¿on sinó en la joventud la trobarien? Es possible que la maduresa siga l´època més feliç o la mes desgraciada, vés a saber. Ara, no entenc la frase que cites del Mahabharata. En canvi la de Spinoza em sembla encertada. El post-critica és inspirat i documentat i dóna per a molts més comentaris. Fins i tot cites a Vinyoli, quina meravella, o la mica d´amor sempre encés a l´habitació del nen, d Amikhai. Potser en açò últim estiga l´intrígulis de la vida, de la felicitat mínima que ens serveix per tirar endavant. L´amor dels pares pel fill. Salutacions, Sylvia.

JOAN CALSAPEU ha dit...

Hola, Sylvia. La felicitat brolla de la desesperança, sí. Reconec que costa explicar-ho, i em sento incapaç de fer-ho en poques línies. Comte-Sponville -tinc una flaca per ell, ja ho veus- dedica un llibre a això: "La felicidad, desesperadamente" -és un llibre breu i saborós: te'l recomano.

En dos mots, puc dir que és plenament feliç aquella persona a qui no li falta res, i que per tant res no espera: viu en la desesperança. D'altra banda, tota esperança du associat el temor de no assolir allò que s'espera, i aquest temor és una font d'infelicitat. Hom tem, fins i tot, perdre la felicitat de què gaudeix perquè espera retenir-la. La felicitat és desesperant.

Comte-Sponville cita unes paraules de Chamford que m'agraden molt, i que resumeixen això que intento dir: "Posaria de bon grat a la porta del paradís el vers que Dante va posar a la de l'infern: 'Perdeu tota esperança en traspassar'". Chamford volia dir que la inscripció està col·locada en el lloc equivocat,
perquè les ànimes infernades passen el temps amb l'esperança -com a mínim- d'alleujar el seu dolor i són infelices, mentre que les ànimes encelades són eternment felices perquè no esperen res: floten en la beatitud de la desesperança.

Doncs això.

Anònim ha dit...

Quina follia, tot plegat. La felicitat no és res més que llenya al foc de les il·lusions. Tots hem tingut petits moments de felicitat. Però aquets estats anímics solen ser de curta durada. L'ésser humà és de naturalesa àvida. A contracor aquesta és la nostra dissort col·lectiva. Quan ho no ateny res més a la vida pot optar per abocar-se al buit serenament, desesperadament o feliçment. Aquesta darrera opció sembla sovint la més assenyada. Ens dona consciència d'haver acomplert la nostra tasca en aquesta món i admetem, resignadament, la nostra fi. Però, tot i així en el fons del nostre cor hi belluga el darrer alè de vida: entenem a darrera hora que tot i la nostra enteresa som víctimes d'un engany. Però no ens desesperem perque a la fi podem riure'ns de la nostra revolta previsible, revolta fracassada. Ser feliç és dir adéu. És saber-se poca cosa. Quan aquesta veritat se't fa inevitable, quin sentit tenen els desitjos?. La felicitat doncs brolla de qui pren consciència de la seva condició humana més genuïna: La consciència de finitud ens diferencia de la resta d'animals. Sobreviuen per instint. Nosaltres en part també. Però quan prenem consciència de la mort dotem la nostra vida de sentit. I és en aquest dur exercici on hi situem la felicitat. Serem més o menys feliços en funció dels graus de satisfacció que reconeixerem.

Sylvia ha dit...

Joan, no conec Compte-Sponvile, però buscaré el llibre perquè m´interesa conéixer totes les cares del prisma. Gràcies per la recomanació. De tota manera sempre he pensat, pel meu tarannà, pel que siga, que la felicitat és una ficció, una invenció, una aspiració, una impostura, un rara avis, una cosa que, si més no, no havia estat per mi. Potser la clau estiga, com tu dius, en no esperar res, ja que la por, sempre la por, de no poder aconseguir-ho, és en si mateix un motiu gran d´infelicitat. He llegit alguna vegada que per ser feliç només caldria perdre la por. I això com es menja?

JOAN CALSAPEU ha dit...

Benvolgut anònim,

Abocar-se al buit serenament, desesperadament, feliçment... ¿No són això tres maneres diferents de dir el mateix? O, si t'ho estimes més, ¿no són les tres cares d'un triangle? Vet aquí l'única objecció que faig al teu escrit. Quant a la resta, ho subscric tot.

JOAN CALSAPEU ha dit...

Hola de nou, Sylvia.

Hi ha pors normals (derivades de l'instint de supervivència)i pors patològiques. Les primeres cal controlar-les; les segones, superar-les o eradicar-les. La diferència entre unes i altres no és de substància, sinó de grau: una por patològica és una por "normal" que surt de mare. I això és font d'infelicitat, clar. Perquè les pors patològiques penetren dins la seva víctima i la maltracten psíquicament. Si la cosa deriva en angoixa, hipocondria, pànic... el patiment se somatitza visiblement. Quan la por esdevé por de la por, hom cau dins la bassa: la bassa de l'infern.

Jo provo de menjar-ho així.

Anònim ha dit...

La por ens preserva, contradictòriament, la vida. Ens manté en alerta i ens activa els mecanismes vitals. Quan manté les justes mesures.
La por desbocada tanmateix ens paralitza i ens aboca a la mort.
Física o d'acció, tant li fa. De la mateixa manera, despresos de la por, ens aboquem al buit, ens desentenem de la nostra pròpia consciència i esdevenim presa de la mort.
Por i vida van de braçet. Ens agradi o no són complementàries.
La felicitat, en quan absència de por esdevé aleshores un estat avital. En certa manera la felicitat és l'acceptació de la mort, no pas desitjar-la.

Sylvia ha dit...

Però quan la vida es fa insuportable, desitgem la mort. No obstant, l´instint de conservació sinó està minat per la depressió, sempre du les de guanyar.