dijous, 13 de novembre de 2008

Pujols per Dalí I

Pujols per Dalí (Ariel, Barcelona, 1974) és un desastre de llibre. El volum, auspiciat per la Fundació Picasso-Reventós, conté cinc textos de Francesc Pujols (un d’important: “L’evolució i els principis immutables”) i uns altres quatre sobre ell. El bessó del llibre tocaria ser la conversa que el 1956 van mantenir Dalí i Pujols a casa d’aquest. No ho és. El fotògraf Josep Pal-Latorre hi era per treure’n unes fotos i una pel·lícula -que devia ser muda. Doncs bé, aquest senyor ens diu que, “enllestida la meva missió de reporter gràfic, vaig creure avinent de prendre alguns apunts a l’atzar”, i ens els mostra.

Són quatre ratlles que puc reproduir sense fer-me pesat en un parell de posts. ¿No se li va acudir, a Pal-Latorre, d'anar-hi amb una gravadora? Es veu que no. ¿No podia mirar de ser exhaustiu, un cop desades les càmeres? Li devia fer veça. El resultat és el que és: un llibre fallit que no es troba a faltar ni –penso– paga la pena reeditar. Si li voleu donar un cop d’ull, el trobareu a la Biblioteca de Catalunya i a la municipal de Sitges.

A més, Dalí era un poca-solta. En l’article que aporta al volum, “Hiperrealismo y Monarquía”, el figuerenc intenta empastifar la memòria del filòsof portant a col·lació unes paraules pronunciades –si les pronuncià– per un vell que feia catúfols. El pintor posava en boca de l’escriptor una gran lloança de la monarquia i una mena de professió de fe en Franco. Són paraules impròpies del Pujols cabal i lúcid que coneixem. Són les paraules que Dalí tingué interès a destacar. Per postres, hi ha un moment en la conversa en què Dalí celebra la interdicció censora d'un text de Pujols. En fi. Els retalls de conversa donen compte de dues ments desiguals: l’oratòria de Pujols és sempre esmolada i llampant; la del Dalí... el pintor va a remolc del seu interlocutor i li costa de dir res intel·ligent.

Demà i despús-demà, si voleu, ho jutjareu vosaltres mateixos.