diumenge, 9 de novembre de 2008

Els esputs de Campana i Papasseit


Un poema de Dino Campana, “A la pampa groguenca el tren ardent”, acaba amb aquests versos:

“Io cerco un parola
Una sola parola per:
Sputarvi in viso, sfondarvi, [...]
Merda –per ora
Al chimico che scoprirà di meglio
Sia dato il premio Nobel:
Una parola –dinamite fetida
Che immelmi lo scarlatto del vostro sangue porcino
E vi stritoli la spina dorsale
E moriate nel viscidume vomitorio melmoso
[delle vostra midolla”.

Que en la traducció catalana d’Arnau Pons fan així:

“Jo cerco una paraula
Una sola paraula per:
Escopir-vos a a la cara, encular-vos, [...]
Merda – de moment
Al químic que descobreixi una cosa millor
Li sigui atorgat el premi Nobel:
Una paraula –dinamita fètida
Que solli el color escarlata de la vostra sang porcina
I us esmicoli l’espina dorsal
Perquè us moriu dins la bava vomitiva viscosa
[del moll dels vostres ossos."

La semblança d’aquests versos amb el famós “escopiu a la closca pelada dels cretins” (Marxa nupcial), de Salvat-Papasseit, és com a mínim curiosa. No és només l'sputarvi in viso, sinó el to –el registre– similar d’ambdós poemes. ¿Es conegueren, Campana i Papasseit? En persona, no. Però el català per força havia de conèixer l’obra de l’italià, i és normal que l’influís. No ho dic perquè sí.

Campana publica els Cants Òrfics el 1914; Papasseit publica el seu primer poema, “Columna vertebral: sageta de foc”, del tot avanguardista, el 1917. L’any següent, Papasseit entra a treballar a les Galeries Liaetanes dirigint la secció de llibreria, una de les poques a Barcelona que importava literatura d’avantguarda. J. V. Foix escrigué que “Salvat em sol guardar tot de revistes italianes i franceses d’avançada que rep amb enganyosa regularitat”. Almenys per aquesta via, doncs, Salvat tingué notícia de Campana.

A més, el 1913 arriba a Barcelona, procedent de Milà, el pintor uruguaià Rafael Barradas, introductor a Catalunya dels principis teòrics del Futurisme (que ell anomenava “vibracionisme”). Salvat i Barradas no només es van conèixer, sinó que aquest col·laborà esporàdicament a la revista Un enemic del poble, de Salvat. Tots dos estaven al dia de les innovacions literàries procedents d’Itàlia, i és lògic que s’interessessin pels Canti Orfici de Campana, els llegissin i en parlessin. Els esputs quasi bessons de Campana i de Papasseit conviden a pensar-ho. L’experiència compartida de l’autodidactisme, la pobresa, la fam i la marginalitat d’ambdós poetes, també.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Avui fa 5 anys que ens va deixar el poeta Miquel Martí Pol

JOAN CALSAPEU ha dit...

Gràcies per la informació, anònim. Em passava per alt.