diumenge, 28 de setembre de 2008

Els 'Cants Òrfics' de Dino Campana

Dino Campana (Marradi, 1885 - Scandicci, 1932) és autor d’un sol llibre de versos, els Canti Orfici. Un i oli!, que dirien a Mallorca, perquè els versos de l’italià basten bé per fer el seu fet. D’entrada, la lectura de Campana suscita perplexitat i desconcert: són poemes difícils, dins els quals els temes i les imatges reboten seguint una lògica delirant. Campana va ser un desequilibrat, sí. Però és massa fàcil pensar en els catorze anys darrers de la seva vida, tancat en un sanatori d’orats, sotmès a teràpies manicomials molt agressives, i dir que la seva és l’obra d’un boig.

Els Cants Òrfics s’entenen millor si partim de les premisses que el filòsof Remo Bodei fa al llibre Las lógicas del delirio (Cátedra, 2002). Per a Bodei, “el deliri és un projecte per a dotar de fonament allò que no pot tenir fonament, l’intent de viure en un món invisible, de sentir-se còmode en un món estrany per part de qui s’ha perdut”. El deliri poètic de Campana té una frondosa lògica interna i, sobretot, un pes cultural que fa de monjoia en la història de les lletres itàliques. Perquè Campana és a la poesia italiana allò que Baudelaire i Rimbaud foren a la poesia francesa.

Després d’haver posat l’original en mans d’un escriptor (Papini) i un editor (Soffici), que ni el publicaren ni el van tornar al seu autor, Campana va reescriure tot el llibre entre el final de 1913 i la primeria de 1914, i es va fer imprimir els Cants pel tipògraf del seu poble, gràcies a una subscripció entre els seus conterranis. Així va veure la llum, el juliol de 1914, la primera edició dels Cants Òrfics. Campana era un jove de tarannà bròfec, malcarat, intractable, que no va saber o voler fer el màrqueting mínim que demana tot producte literari. Tenia -clar- pèssimes relacions amb els altres escriptors i detestava singularment d’Annunzio, a qui considerava “la claveguera major de les lletrafemtes passades i presents de tots els continents”.

La lectura dels Cants Òrfics demana, doncs, una disposició d’esperit especial. Però l’esplèndida edició bilingüe (català/italià) de Lleonard Muntaner, Editor (Ciutat de Mallorca, 2007) facilita la comesa. I els annexos de Brunel·la Servidei, de Rossend Arqués i del traductor, Arnau Pons, aporten abundor de pales i rems per a navegar pels versos procel·losos del maleït italià.

3 comentaris:

Espanya no ha dit...

ei hem creat un bloc per denunciar que espanya no t'estima


espanyanotestima.ppcc.cat


visitans!

JOAN CALSAPEU ha dit...

Fa molt temps que Espanya no m'estima -però vaja, el desamor és recíproc.

Us visitaré.

Freefather ha dit...

M'he perdut o ha estat un somni?