dijous, 4 de setembre de 2008

Elogi de la desil·lusió

Les il·lusions són estupefaents, droga per entomar la vida, una llarga gatera de mancats. No és casual que l’autoengany comparegui quasi sempre en forma d’il·lusió. Som animals esperançats, i quan els motius per a l’esperança curtegen, un barruf o altre truca a la porta i s’obre pas dins la nostra ànima. Per arribar a l’endemà calen raons, expectatives i il·lusions, però la força motora recau sobretot en aquestes darreres. Tenim il·lusions perquè som febles. Si fóssim forts ens conformaríem amb la veritat i ens consolaríem somniant. Quan arriba el dia que les il·lusions es fonen com bombolles de sabó, encarem la realitat broixa de les coses amb una llangor d’esperit que es posa sobre la lassitud del cos, i ens envaeix una gran tristor. És la bassa de totes les desil·lusions que hem anat ajornant per covardia.