dilluns, 8 de setembre de 2008

Dominics i franciscans

El nacionalisme espanyol és dominic, i el nacionalisme català, franciscà. El símil és de la Patrícia Gabancho, una de les intel·lectuals més lúcides i valentes que hi ha a Catalunya. Em sembla una analogia sublim, que trobareu al llibre Nosaltres, els catalans, de Víctor Alexandre (p. 39). El nacionalisme espanyol, diu Gabancho, “predica, converteix, castiga… vol que tothom pensi com ell. Van ser els dominics els que es van fer càrrec de la Inquisició. Nosaltres som franciscans. L’orde dominicà va ser fundat per un espanyol, sant Domingo de Guzmán.”

La semblança és lluminosa: el nacionalisme espanyol (dominic) obliga els altres a ser i a estar, i no dóna opcions; el nacionalisme català (franciscà) deixa que cadascú sigui el que vulgui i que s’estigui allà on vulgui, i perquè és demòcrata obre totes les opcions. El primer s’afirma negant l’altre; el segon afirma tothom. I, ves per on, la Constitució espanyola és dominica per gènesi i per la interpretació que en fan els seus dominics propietaris, i l’esperit de sant Francesc és anticonstitucional.

Diuen que el místic d’Assís perorava als ocells. Piu, piu!

2 comentaris:

Ocellaire ha dit...

Ahir, tot fent zàping (mentre sopava intentant alliberar-me de la pesantor mental que comporta desgranar i elaborar l'argumentari extens d'una propera reunió), vaig anar a petar al programa 59segons. Em va retenir el testimoniatge d'Aïda Lorenzo, presidenta de l’Associació de Familiars de Represaliats pel Franquisme. Tot seguit van comentar la jugada els analistes convidats: Jordi Barbeta, Nuria Chinchilla, Patrícia Gabancho, Álex Sàlmon, Josep M. Ureta i Xavier Vidal-Folch.
A les acaballes la presentadora va esmentar el centenari de l'estelada i l'acció de la vuitantena d'Ajuntaments que la penjarien. Va demanar si cap dels presents la penjaria. Hi va haver l'estirabot previsible del Sr. del Mundo i la del Pais, molt més subtil, això sí. Però cal destacar la valentia de la Sra.Patrícia Gabancho, defensant com a pròpia l'estelada amb fons groc tot i que ella particularment no practicava l'exibicionisme simbòlic. Va ser una intervenció molt digne i que va deixar a la resta un xic perplexos. Va ser molt sa. En acabar ja vaig tancar el televisor i vaig tornar a donar tombs sobre allò que em reté en aquest estat analític i amb cert posat d'estratega, què hi farem!

JOAN CALSAPEU ha dit...

De vegades penso que la Gabancho és clara i valenta perquè no és catalana d'origen. Els catalans "de mena" tenim tan interioritzat l'instint de submissió que ens costa déu i ajuda curar-nos de la hispanoaddicció. Ens fa l'efecte que ens ha de caure un llamp del cel per fulminar-nos -cosa que no és certa, clar: és la por, que fa molts anys que viu dins nostre.