Purgatori

Encara no me’n sé avenir que hagin tret el Purgatori. Que el llimb s’hagi fos, ja ho tinc coll avall. Però la muntanya dels graons (que s’assembla tant als pendissos abancalats de la serra de Tramuntana)… per aquí no hi passo. De Purgatori, n’hi ha d’haver un o altre en algun indret, perquè no hem vingut pas al món impunement.

I cop en sec ho he entès: el Purgatori és aquí i ara (l’aquí i l’ara que vivim des que naixem fins que fem cuec). Allà la Dama ens arrenca de la mort; allà deçà, pren de bursada el que és seu. I entremig, a fer el cap viu, que són quatre dies, al llarg dels quals purguem la culpa de néixer (després d’un estadi d’adaptació dit infantesa).

Hi ha episodis, personals i col·lectius, que posen en relleu el caràcter purgatiu de l’existència humana. La sequera n’és un; vegeu la Commedia: “Ni pluja, aquí, ni calamarsa neix; / ni rou, ni neu espessa, ni gebrada, / un cop arribes al primer relleix.” I totes les crisis que jalonen la nostra vida són fites que conviden a l’expiació -¿què és el Purgatori, sinó una crisi galdosa?

En fi. La vida ens acanala cap a la timba, a la vora de la qual arribem fets una piltrafeta. Per suportar aquesta expectativa mirem de no pensar-hi. Fugim del tedi, perquè el tedi ens posa en evidència. Ens embriaguem d’art i de cultura, de bellesa i de plaer. Afrontem la travessa amb les beaces plenes d’il·lusions que es buiden a mesura que fem camí, car aquesta mena de sacs són tot ells estrips i fenedures. La il·lusió senyera és la felicitat, que deu ser la sensació vaga d’haver trobat un camí avinent entre molts de desavinents. Fins que aprenem que el camí som nosaltres i que no fem cap enlloc, i ens caminem lassos, peu-rossec. I ens aplanem per a ser, en endavant, camí dels fills.