'De secreta vida', de Ricard Garcia

Ricard Garcia és un nouvingut a la poesia catalana publicada -nouvingut, però ben madurat a l’arbre. Els dos llibres de versos que ha publicat han sortit del forn fa ben poc: Els contorns del xiprer, el 2007, i De secreta vida (Poesia 3 i 4, València), enguany. Ahir vaig enllestir la lectura d’aquest volum, guanyador del XXVII premi de poesia Ausiàs March de Beniarjó. I m’ha agradat ple. A De secreta vida, Garcia fa el salt a la prosa poètica, en la qual neda amb mestria. El llibre consta de seixanta-vuit poemes repartits en dues parts iguals: ‘Geografia’ i ‘De secreta vida’.

La primera part és un dietari líric sobre el pas de les estacions, el primer poema del qual, "Fars", fa de baula amb l’anterior llibre de l’autor (“els fars, xiprers d’ombra i llum”). ‘Geografia’ ens parla d’un món físic modificat pels canvis que imposa la successió dels mesos i les estacions. Els paisatges tenen pell i els versos són dits que la toquen; així mateix la terra és calze de llum i de colors, i ens fa l’efecte que són els colors de l’ànima que hi viu (“els cirerers, com taques de sang seca a les ferides”). Garcia aterra en els sembrats i els boscos i diu, com feia Virgili, els noms dels arbres i els ocells, pobladors d’un món clar i nítid. El poeta dialoga amb la pell de la naturalesa i absorbeix el temps com una esponja. La naturalesa no defuig l’envit i parla, terrossenca, de l’home que l’observa.

Si aquells versos tracten de la vida exterior, la segona part, ‘De secreta vida’, tracta de la interior. Garcia construeix una bateria de poemes de gran força lírica presidits pel símbol del castell de cartes, que remet a la fragilitat de la vida (“Juga el temps amb baralla falsa […] i el món és un castell de cartes”). Precisament, Castells de cartes és el títol del blog que l'escriptor manté a la xarxa. A l’entorn d’aquest motiu neixen els poemes sobre el fred, la mort, l’escriptura, el temps i el poder salvífic de la paraula (“t’abracen a la fi, carnals, les paraules”). Els poemes de Garcia brollen d’una desesperança que ha trobat en l’acceptació serena de la carn una manera plausible de passar la vida. Els versos de l’hortonenc ixen de la terra, es rebolquen en la carn, pugen als ulls, s’aquieten per fitar-ho tot i miren d’assumir-ho:

“Et tremola als ulls l’horitzó
i a les mans hi vols totes les mars.
Arran de terra besa l’aire la nuesa dels cossos.
S’empassa la vida, la mirada. A glopades.”

De secreta vida sí que hi és, a les llibreries. Afortunadament.