diumenge, 21 de setembre de 2008

Ni ens entenem, ni ens escoltem

La llengua serveix per a malentendre’ns civilitzadament. Si no ens malentenguéssim amb paraules, ho faríem a pinyes. El Verb és la sublimació del cop de puny. Per això era desafortunat l’aforisme que fa pocs anys un partit polític de casa banderejava amb orgull: Parlant la gent s’entén. Ai senyor.

Les persones no ens entenem: ho fem veure. Les raons dels altres recolzen en experiències tan personals que no ens en podem fer càrrec: no els podem entendre. Tampoc escoltem: també ho fem veure. Escoltar és mirar d’entendre i entendre és ser l’altre –si més no mentre parem l’orella. I no ho fem. Ergo no escoltem. Subcontractem un pària que viu dins nostre i li manem que retingui la informació que ens convé, i mentrestant continuem pensant en nosaltres (en jo).

Ens comuniquem precàriament i l’alfabet no millora gaire les coses. Les paraules ben dites inspiren confiança i conforten; però no fan llum, i rarament convencen. No som pas lluny del llatí tàntric de les misses d’antany. La glossolàlia no ha mort: s’ha fet laica. La paraula (des)entesa com a lletania perviu.

Amb les paraules teixim complicitats, però no ens fem entenedors. No cal. Les persones que ens envolten no volen que les entenguem: volen que les acceptem, que les respectem i, sempre que calgui, que les consolem. Els vells no fan excepció. Quan diem que la gent gran agraeix que se’ls escolti, no som exactes: els vells volen que algú faci veure que se'ls escolta. Com tothom.

Les paraules són per a la gent allò que la música d’Orfeu era per a les tempestes i per a les bèsties: bàlsams, sedatius. Res d’entendre’ns. I a casa, igual: jo, amb la Francina, m’hi malentenc prou bé.