dissabte, 13 de setembre de 2008

Unió Democràtica d'Espanya

Una nació sense estat és una broma que no surt en els mapes. Només temporalment, i de manera precària, surt en el mapa mental de les persones que en fan part. I quan l’Estat ha aconseguit multiplicar els recursos perquè la gent que viu sota la seva ègida interioritzi el mapa estatal en tant que espai nacional (ço és, quan l’Estat té alguna cosa més que porres i escoles), llavors les nacions sense estat es fonen com bombolles de sabó.

El nacionalisme que, en aquesta tessitura, no persegueix un Estat propi, no és pas nacionalisme. És maniobra de distracció, xanxa de mal gust o modus vivendi per a uns pocs. Però és bo que els partits mostrin les intencions. És bo que Unió Democràtica proclami alta i clara la voluntat de governar Espanya –amb tot el que això comporta. La sinceritat, que és de mala educació per al comú dels mortals, per als polítics és una obligació ètica. Ara, per acabar-se de sincerar, només els cal fer una petita mudança de nom i ser, amb totes les lletres, la Unió Democràtica d’Espanya (UDE).

5 comentaris:

J.F.K ha dit...

Fa una temporadeta que et segueixo i val a dir que moltes vegades veig les teves reflexions força encertades, però aquesta vegada vull mostrar públicament en meu desacord amb tu.

En el teu escrit sobre el partit d'en Duran és a dir Unió Democràtica de Catalunya, fas el mateix que molts polítics i periodistes; reparteixes carnets de catalanitat o espanyolisme amb un criteri del tot discutible.

Per canviar aquesta Espanya que tant poc ens agrada a molts, ho tenim que fer des del sistema és a dir des de les institucions per tant si tenim que anar a Madrid a defensar els interessos de la nostra nació si va i punt.

Des de la radicalitat o des de fora el sistema no es sol·lucionen els problemes de finançamemt per posar un exemple que patim els catalans.

SALUT.

JOAN CALSAPEU ha dit...

Gràcies, j.f.k., per mostrar el teu desacord i prendre't la molèstia d'argumentar-lo. Molts com tu n'hi hauria d'haver.

No puc ni vull repartir de carnets de catalanitat -no hi tinc cap dret. Si ha semblat que ho feia -o si ho he fet- fas bé de picar-me la cresta.

Quant a la resta, deixa'm dir-te que no crec que haguem de canviar Espanya, sinó que n'hem de marxar. Això implica que un munt de moviments els hem de fer dins el "sistema" (ajuntaments, parlaments autonòmics...), però alguns altres cal fer-los des de "fora" (sobretot el gest definitiu de dir PROU i marxar). I un punt més en què discrepo de tu: penso que els problemes de finançament que tenim els catalans només se solucionen des de la radicalitat.

Gràcies per la teva discrepància. En vull més! -si no et fa mandra, vaja.

Anònim ha dit...

A Madrid, en Duran no hi anirà a fer país, hi anirà a exercir el seu rol econòmic i deixarà per a l'oblit el seu servei nacional.

J.F.K ha dit...

Segurament no t'agrada al igual que a mi, però avui Catalunya forma part de l'Estat Espanyol per això és imprescindible que per aconseguir els nostres objectius nacionals canvii Espanya de la mateixa manera que te que canviar Catalunya.

Avui a Catalunya no hi ha la majoria social necessaria per plantejar seriosament al poble Català la indepèndencia. Tots els que ens sentim nacionalistes tenim que treballar per canviar aquesta realitat, de la mateixa manera també hem de treballar a les institucions espanyoles i catalanes per produir els canvis necessaris per anar aconseguint més autonomia i per tant més llibertat.

El problema del finançament ens agradi o no es sol·lucionarà en part parlant amb el govern central que és qui té la "paella" pel mànac des de la radicalitat només s'aconsegueix moltes vegades donar arguments als molts enemics de la nostra nació.

SALUT.

JOAN CALSAPEU ha dit...

Gràcies de nou, j.f.k. La crítica ens fa créixer i ens millora -sobretot si és bidireccional. Jo també vull ser objecte de crítica.

Vejam. No donis per fet que avui no hi ha una majoria social per plantejar la independència. Algunes enquestes diuen que aquesta majoria hi és. I encara que cap enquesta no donés notícia d'aquesta possible majoria, fóra factible que la sola convocatòria d'un referèndum fes sortir independentistes de sota les pedres. Pensa que, el 1975, de demòcrates n'hi havia pocs,i l'any següent ho era tothom.

No cal dir que, si guanyàvem el referèndum, el problema del finançament s'arreglava del tot. I si el perdíem, no dubtis que milloraríem astronòmicament les nostres finances, per tal com el Govern espanyol faria filigranes per tal d'evitar un nou referèndum.

(Per bé que, tal com pinten ara les coses a la pell de brau, ens convé proclamar primer la independència i fer després el referèndum.)

SALUTACIONS