"Els contorns del xiprer", de Ricard Garcia

A Ricard Garcia (Sant Llorenç d’Hortons, Alt Penedès, 1962) li’n va passar una de coenta després de guanyar un premi de poesia. El 2005 va guanyar el Josep Fàbregas i Capell, de la Vila de Sallent, amb el recull Els contorns del xiprer, i el guardó era la publicació del llibre. Doncs bé, l’Ajuntament de Sallent va editar el volum el 2007 (amb dos anys de retard), però es va despreocupar de la distribució. Per tant, Els contorns del xiprer és un llibre introbable per manca de distribuïdora –ni a les llibreries de Sallent, no hi és! A Catalunya la cultura va així quan cau en segons quines mans -la informalitat, la deixadesa, no són, per desgràcia, privatives de la generació ESO.

Per sort, hi ha una alternativa. Podeu llegir els quaranta-nou poemes d'Els contorns del xiprer en el blog d’en Ricard Garcia, Castells de cartes. Els versos de l’hortonenc s’alimenten de la realitat i reposen sobre les coses com una sargantana ho fa sobre la pedra encalentida pel sol. Garcia busca la manera d’assumir la vida i el temps, cosa que fa apel·lant a la carnalitat (“Déu és la carn”, “no oblides que eres carn / abans que qualsevol altra cosa); a la sensualitat (“bes de llet / la corba del pit”); a la llibertat que emana del Verb (“Poder-ho dir tot”, “a les ferides del temps hi copulen les paraules”); a la llum que brolla de la terra i del cel (“Ha plogut / i les oliveres del jardí destil·len plata”); a la veritat, fillola de la maduresa (“apropa la destrucció a la veritat”).

El penedesenc apel·la sobretot a la serenitat i a la quietud. Són moltes les coses que s’aquieten en els seus versos: l’instant quiet, la llum quieta, la mirada que reposa, les aigües calmes, la mort pausada, la llum tardoral i hivernal de la naturalesa que es corglaça… El poeta davalla a les coses en cerca de senzillesa i s’hi ajeu, i amb la pell hi dialoga, i amb la memòria recorda el futur. Un poemari venust que trobo a faltar a les llibreries.