dimecres, 17 de setembre de 2008

Pessoa i la llengua

Diu Pessoa: “Tinc un alt sentiment patriòtic. La meva pàtria és la llengua portuguesa. Gens de greu em sabria que envaïssin o ocupessin Portugal, posat que no m’incomodessin personalment. Però odio, amb odi vertader, amb l’únic odi que sento, no qui escriu malament el portuguès, no qui no sap sintaxi, no qui escriu amb ortografia simplificada, sinó la pàgina mal escrita, com la persona mateixa, la sintaxi incorrecta, com gent que es pega, l’ortografia sense i grega, com la flegma directa que em fa fàstic independentment de qui l’hagi escopida. […] perquè l’ortografia també és algú.” (Llibre del desassossec, Quaderns Crema, p. 265.)

Ja ho veieu. No eren només Fuster (“la meva pàtria és la llengua”) o Pla (que si entrava en un cafè i en haver saludat el cambrer li responia “bon dia”, volia dir que allò era el seu país). La llengua era i és la pàtria d’una mala fi d’homenots i d’homenets, a Catalunya, a Portugal i a Bangla Desh.

I si la llengua és la pàtria, ens estem quedant sense pàtria. Sempre ens quedaran, a manera de lenitiu, les pàtries personals i intransferibles (la infantesa, l’hort, un parell de capses plenes de records, la sala de les nines…). Serem apàtrides cap enfora i pàtrides cap endins.

Llevat que no fem, comunitàriament, un gest valent. Un d’aquells gestos que fan història, que dignifiquen un poble i que són l’orgull de les generacions posteriors. Difícil. No per la dificultat objectiva –que hi és– del gest, sinó perquè els catalans som avui una gent arronsada, exorable i esbravada.

6 comentaris:

freecatalan ha dit...

Reclamar el gest pot ser l'avantsala del no res.
Els gestos solen ser actes realitzats per un impuls o sentiment.
Ai làs, si ho reduïm a aquest fat.
Cal prendre consciència personal i col·lectiva. Cal canviar rutines socials.

PROPOSICIÓ:
Si un funcionari o empleat sector públic en exercici de la seves tasques emet un document públic, (qualsevol, des d'una simple nota a un extens informe, sia d'ús intern o extern)pot prescindir de l'ús del català, no anem bé.

EXEMPLES:
1-En la demanda de derivació del metge familiar a l'especialista la petició es fa cal·ligrafiada en castellà, l'ìmprès és en català oficial-propi.
2-En un reportatge emès a TV3 (la nostra d'ells) apareix un docent de secundària realitzants les classes en un exquisit castella que guarneix amb curtes i aïllades expressions catalanes.
3-Polítics amb càrrec públic, d'afiliació partidista autodefinida independentista, i en exercici de les seves funcions representatives esdeven bilingües practicants.
4- .... (ho deixo estar, no acabaria).

Què carai ens cal esperar?

En aquest país NO ES POT VIURE EN CATALÀ, en canvi hom POT VIURE USANT SOLAMENT EL CASTELLÀ.

Ens cales ACTES complets, no gestos!!!

Però com esperar-los si no canviem els ACTORS?

JOAN CALSAPEU ha dit...

És cert, d'acord. On deia "gestos" volia dir "actes". No he triat bé la paraula.

I, efectivament, amb els actors que tenim només podem esperar teatre de titelles.

freecatalan ha dit...

Gràcies pel teu abnegat treball. Et desitjo que t'emportis el premi al que optes. Fer-nos visibles és una manera de trencar aparent aïllament virtual. Els blocs configuren un imaginari col·lectiu que els apocaliptics donaven per erm. Romandrem amatents.

JOAN CALSAPEU ha dit...

Gràcies, freecat. Però no et pensis que la feina que faig en el blog és abnegada: passo gust fent-la.

elisabet ha dit...

oh, crec que us pisparé a tu i a Pessoa aquest fragment, m'ha encantat... :p
salut!

JOAN CALSAPEU ha dit...

Pessoa és de tots, Elisabet. I el tros de mi que hi ha en aquesta guingueta també. Pispa, que jo també pispo!

:p