Pessoa i la llengua

Diu Pessoa: “Tinc un alt sentiment patriòtic. La meva pàtria és la llengua portuguesa. Gens de greu em sabria que envaïssin o ocupessin Portugal, posat que no m’incomodessin personalment. Però odio, amb odi vertader, amb l’únic odi que sento, no qui escriu malament el portuguès, no qui no sap sintaxi, no qui escriu amb ortografia simplificada, sinó la pàgina mal escrita, com la persona mateixa, la sintaxi incorrecta, com gent que es pega, l’ortografia sense i grega, com la flegma directa que em fa fàstic independentment de qui l’hagi escopida. […] perquè l’ortografia també és algú.” (Llibre del desassossec, Quaderns Crema, p. 265.)

Ja ho veieu. No eren només Fuster (“la meva pàtria és la llengua”) o Pla (que si entrava en un cafè i en haver saludat el cambrer li responia “bon dia”, volia dir que allò era el seu país). La llengua era i és la pàtria d’una mala fi d’homenots i d’homenets, a Catalunya, a Portugal i a Bangla Desh.

I si la llengua és la pàtria, ens estem quedant sense pàtria. Sempre ens quedaran, a manera de lenitiu, les pàtries personals i intransferibles (la infantesa, l’hort, un parell de capses plenes de records, la sala de les nines…). Serem apàtrides cap enfora i pàtrides cap endins.

Llevat que no fem, comunitàriament, un gest valent. Un d’aquells gestos que fan història, que dignifiquen un poble i que són l’orgull de les generacions posteriors. Difícil. No per la dificultat objectiva –que hi és– del gest, sinó perquè els catalans som avui una gent arronsada, exorable i esbravada.