dilluns, 15 de setembre de 2008

Tot és tres (o quatre) pics

Un pic quan és; un altre pic quan (a distància) percebem que és; i un altre quan pensem que és; si, a més a més, arribem a tocar-ho, és quatre pics. La percepció més intensa de l’ésser és aquesta darrera. Les coses són a despit nostre. Els ulls baden. El pensament viatja. Però els dits la saben llarga, i el que ells aprenen queda gravat a la memòria amb pregonesa. Som animals tàctils, pells que busquen.

Pells que busquen de tot, però sobretot altres pells. Saber que ella és, mirar-la i pensar-la, no satisfà pas el nostre desig. Al contrari. Per això les dones que hem desitjat però no hem “tocat” no són pròpiament dones: són aus del paradís, pastura per als somnis, sirenes que neden a l’estany dels records (sirenes revesses i revessades, car no volgueren escoltar el nostre cant).