Buido l’armariet de carpetes inútils i papers caducats. Faig dissabte del disc dur d’un bocí de vida, el de la feina. Em cal fer lloc, aplanar la ciutat vella per aixecar al seu siti un burg de nova planta. Fer cau i net. Començar de nou. Ser un altre. Amollar tot el llast i fer com si ruta, aparell i pilot fossin uns altres. Invocar la màxima vacuïtat. Exercir la iconoclàstia contra la icona pròpia. Buido l’armariet i el tracto de jo amb impunitat –volenter, no s’hi avindria mai.
Avui, a BCN
Fa 8 hores
5 comentaris:
de tant en tant és molt saludable fer dissabte de la vida
Sí. Altrament, ens saturem i ens col·lapsem. I ens empobrim.
Aquesta entrada em recorda a un poema que vaig escriure fa un temps y que es va publicar en la antologia Poliversos, es diu Neteja d'armari.
Amés fa uns dies vaig escriure un microrelat que es diu Un calaix per oblidar.
Curiós, veritat??
Serà que ho porta setembre??
Salutacions,
Estel J.
Salutacions, Estel. Sí, deu ser el setembre que ho porta. En Jordi Llavina hi té molt a dir, i a la seva manera ho ha dit a "Diari d'un setembrista".
La metàfora de l'armariet es desllueix amb la imatge de la calaixera ... i què?
Els calaixos evoquen l'ordre, però sovint n'hi ha que acabem esdevenint calaix de sastre. Però tot i així no sempre el desori ens empobreix ...
La història ens relata com n'ha estat d'empobridora certes neteges i desaturacions sota l'estricta llei de l'ordre.
Llibertat i ordre se'ns apareixen sovint antagòniques ... i què no diríem si hi haguéssim d'afegir creativitat!
Què hi farem, són els embats de l'escepticisme convulsiu que m'aclapara...
Dispenseu!
Publica un comentari a l'entrada