dimecres, 24 de setembre de 2008

Pujols no era profeta

Fent col·lotge amb Artur Bladé, a Montpeller, l'any 1939 (o el 1940), Francesc Pujols resumia la seva famosa profecia amb una frase que es féu cèlebre: “VINDRÀ UN TEMPS EN QUÈ ELS CATALANS, ALLÍ ON VAGIN, S'HO TROBARAN TOT PAGAT". Amb la seva fabulosa capacitat per a la ironia, l’humor i la imaginació, Pujols al·ludia a la missió històrica de Catalunya, ço és, “la de donar la filosofia clàssica al món”. Allò que és menys conegut, però, és el text literal de la profecia, el qual figura al final del seu Concepte general de la Ciència Catalana (1918). Com que no és llarg, el transcric:

“Si és molt cert que potser nosaltres no ho veurem, perquè ja serem morts i enterrats, també és cert que els que vinguin després de nosaltres veuran que els reis de la terra o els qui governin les nacions, s’agenollaran davant Catalunya i aleshores serà quan els qui hagin llegit aquest llibre, si encara en queda algun exemplar, comprendran la raó que tenia el seu autor, que, rient, rient, deia les coses més serioses que es poden dir, perquè estem persuadits que temps a venir, si les coses no canvien i van pel camí que van, dels catalans se’n dirà «els compatriotes de la veritat» i tots els estrangers ens miraran com si miressin la sang de la veritat, i quan donaran la mà a un germà nostre, ultra el respecte i l’admiració que li tindran, els semblarà que toquen la veritat amb les mans, i com que n’hi haurà molts que es posaran a plorar d’alegria, els catalans els hauran d’eixugar els ulls amb el mocador, i ésser català equivaldrà a tenir les despeses pagades a tot arreu allí on un hom vagi, perquè bastarà i sobrarà que sigui català perquè la gent el tingui a casa seva o li pagui la fonda, que és el millor obsequi que se’ns pot fer als catalans quan anem pel món, i, comptat i debatut, valdrà més ésser català que milionari i, com que les aparences enganyen, encara que sigui més ignorant que un ase, quan els estrangers veuran un català es pensaran que és un savi que porta la veritat a la mà, i això farà que quan Catalunya es vegi reina i senyora del món serà tanta la nostra fama i l’admiració que se’ns tindrà a tot arreu que hi haurà molts catalans que, per modèstia, no gosaran dir que ho són i es faran passar per estrangers.”

D’això fa noranta anys clavats. I vista la Catalunya d'ara, és clar que Pujols va errar la profecia. Avui els catalans no només no ho tenim tot pagat, sinó que ho paguem tot: el que ens toca i el que no ens toca també, i el que ens toca perquè ho paguem no ho tenim; descuidem les nostres necessitats per subvenir a les d’altri; de tant pagar ens desdinerem i a més, en lloc d’obtenir gratitud i respecte, per torna ens ruixen amb fel.

Ai, senyor Pujols! Si alcéssiu el cap i tinguéssiu ulls per mirar…

4 comentaris:

freecatalan ha dit...

Bon amic, em foto de cap contra la paret, ho sé. Però no puc pas estar-me'n, perdona-m'no. No m'ho tinguis en compte ni m'ho retreguis.

Dius que Pujols no era pas profeta? i jo des de la meva modèstia i curta formació acadèmica t'he de contradir a desgrat meu:

Oi tant que n'era!.

Cal entendre el sentit ample i extens de les seves paraules. Talment com moltes de les rondalles de qualsevol llengua i cultura la clau de volta del seu missatge rau en la darrera frase:

"...HI HAURÀ MOLTS CATALANS QUE, PER MODÈSTIA, NO GOSARAN DIR QUE HO SÓN I ES FARAN PASSAR PER ESTRANGERS."

Hi toca, hi tocava, sí senyor!

La realitat s'ha entestat a reblar-ho amb la major contundència possible. La resta que transcrius sols és la palla per amagar-nos el quit de la qüestió.

Diga'm que no l'he errat en la meva interpretació de català lliure.

Gràcies.

JOAN CALSAPEU ha dit...

Benvingut, freecatalan.

Home! Jo no sóc ningú per dir si erres la interpretació, perquè les interpretacions són personals i lliures. Si treus de context la darrera frase i la poses sobre la nostra realitat d'avui... doncs sí, llavors pots dir que Pujols l'encertava. Però saps que no és això el que Pujols volia dir.

L'any 1918, de fet, Pujols no podia imaginar -i mira que en tenia, d'imaginació!- que Catalunya, lluny d'afermar-se, es descatalanitzaria fins arribar al punt lamentable on som ara. I el que veurem... perquè estem en caiguda lliure.

freecatalan ha dit...

Però la renúncia a la pròpia identitat sí que la contemplà i crec que ja aleshores la percebia en l'especificitat col·lectiva i crec que no seria massa arriscat afirmar que justament era aquesta la condició que volia denunciar amb aquesta figuració del viatger.
No sóc estudiós d'en Pujols però la interpretació que en faig no distarà gaire de la pretesa. En tot cas si aixequés el cap no em negaria.

Com goso fer aquesta mena de comentaris, marededeunostresenyor! Dispenseu el meu atreviment altre cop, vegada o de new.

JOAN CALSAPEU ha dit...

Potser sí que tens raó.

Pensa, però, que en la figuració de Pujols els catalans se n'amaguen per modèstia. En la Catalunya actual, els catalans que van pel món -que som tots- se n'amaguen no pas per modèstia, sinó perquè creuen que la identitat catalana no és homologable internacionalment, que no serveix per anar pel món -i d'això jo en dic minorització psíquica, complex d'inferioritat, infantilisme nacional (una mena d'autoodi mitigat, però devastador com tots els autoodis del món).

(Per cert, gràcies per la teva gosadia. Ens cal ser gosats.)