“La idea permanent d’acabar d’escriure, de deixar d’escriure, és una obsessió d’alguns (entre els escriptors moderns), però acabar significa haver caigut en la trampa d’haver començat a llegir. Els escriptors del NO com diria Vila-Matas en la seva deliciosa saga dels Bartleby (y yo aún diría más) tenen la fòbia d’haver de publicar perquè s’adonen que la vertadera eternitat consisteix no a escriure més, sinó a NO escriure més.” (Margarita Ballester, Entre dues espases, ed. Jardins de Samarcanda.)Celebro que els escriptors del NO besllumin la vertadera eternitat, i em sap greu que la seva malaltia (l’addicció a l’escriptura) els privi d’abraçar-la. Servidor no sóc capaç d’afirmar veritats vertaderes en matèria d’eternitat. A tot estirar, puc esbossar una intuïció (que comparteixo amb Comte-Sponville), descriure una sensació i proposar una teràpia per tractar els danys que ocasiona la noció de temps immensurable.
La intuïció: l’eternitat és ara. L’instant present engreixat amb el pinso de tots els ares anteriors, sempre amb un budell buit, prest a encabir tots els ares que vindran. Només hi ha el present, que hi és tothora i eternalment. Ahir no va ser mai, mai no serà demà, perquè l’existència només es dóna en el present. Ara és veritat sempre, i sempre és ara.
La sensació: només de pensar-la, l’eternitat cansa (sobretot cap al final, diu Woodie Allen). Ara afigureu-vos si l’haguéssim de viure!
La teràpia: l’eternitat clàssica és inabastable, ens fa petits i congria vertigen. Però si la limitem al present, llavors cap dins la mà, ens fa grans i el vertigen fuig com si ens haguéssim enviat un còctel d’ansiolítics, neurotròpics, vasodilatadors i antivomitius.
Qui no es consola és perquè no vol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada