L'eternitat

“La idea permanent d’acabar d’escriure, de deixar d’escriure, és una obsessió d’alguns (entre els escriptors moderns), però acabar significa haver caigut en la trampa d’haver començat a llegir. Els escriptors del NO com diria Vila-Matas en la seva deliciosa saga dels Bartleby (y yo aún diría más) tenen la fòbia d’haver de publicar perquè s’adonen que la vertadera eternitat consisteix no a escriure més, sinó a NO escriure més.” (Margarita Ballester, Entre dues espases, ed. Jardins de Samarcanda.)

Celebro que els escriptors del NO besllumin la vertadera eternitat, i em sap greu que la seva malaltia (l’addicció a l’escriptura) els privi d’abraçar-la. Servidor no sóc capaç d’afirmar veritats vertaderes en matèria d’eternitat. A tot estirar, puc esbossar una intuïció (que comparteixo amb Comte-Sponville), descriure una sensació i proposar una teràpia per tractar els danys que ocasiona la noció de temps immensurable.

La intuïció: l’eternitat és ara. L’instant present engreixat amb el pinso de tots els ares anteriors, sempre amb un budell buit, prest a encabir tots els ares que vindran. Només hi ha el present, que hi és tothora i eternalment. Ahir no va ser mai, mai no serà demà, perquè l’existència només es dóna en el present. Ara és veritat sempre, i sempre és ara.

La sensació: només de pensar-la, l’eternitat cansa (sobretot cap al final, diu Woodie Allen). Ara afigureu-vos si l’haguéssim de viure!

La teràpia: l’eternitat clàssica és inabastable, ens fa petits i congria vertigen. Però si la limitem al present, llavors cap dins la mà, ens fa grans i el vertigen fuig com si ens haguéssim enviat un còctel d’ansiolítics, neurotròpics, vasodilatadors i antivomitius.

Qui no es consola és perquè no vol.

"Entre dues espases", de Margarita Ballester

Diu Miquel de Palol, en dos proverbis successius: “La poesia s’hauria d’escriure tallant-la a la pedra. Seria la manera que mals poetes i incontinents s’hi pensessin una mica més”; i “Els poetes, com la fruita, val més que madurin a l’arbre” (Proverbis, p. 41).

Crec que Margarita Ballester (Barcelona, 1942) signaria aquestes paraules sense vacil·lar. La poetessa, afincada de fa quinze anys a Menorca, sempre s’ho ha pensat molt abans de publicar un recull de versos. El primer, L’infant i la mort (1989), el publica als quaranta-set anys; sis anys després du a la impremta Els ulls (1995), i s’escolen nou anys abans no treu a la llum Entre dues espases (Jardins de Samarcanda, 2004), Premi Josep Maria Llompart-Cavall Verd de Poesia, atorgat per l’AELC al millor conjunt de poemes publicat aquell any. Un exemple de prudència i de lenta maceració poètica.

El tercer poemari de Margarita Ballester és d’ingestió ràpida i de digestió lenta. Són uns versos que entren en el cos com una pomada llarga de ginebra i els dies següents ballen pel cap fent com bellumes, un clapoteig d’espurnejos i ressons inquiets; com si les paraules no sabessin on aparcar. El llibre consta de quatre parts i un epíleg. La primera, “Què en queda?”, arrenca amb un poema sobre la pròpia mort, seguit d’un reguitzell de versos i proses breus a través de les quals Ballester inscriu la seva veu en la història literària (hi apareixen Rilke, Puixkin, Leopardi, Montaigne, Brodsky, Emily Dickinson…). A la segona, “Tu”, la poeta emprèn una anàlisi sintàctica dels seus fantasmes personals, afilerats en forma de pronoms i catalogats en termes de Nominatiu, Acusatiu, Datiu i Vocatiu. La tercera part, "Els mesos de l'any", dóna cabuda als poemes més lírics del recull: Menorca fa acte de presència, i els fills, que són lluny, i els versos tornen fugaços com tot allò que estimem. La quarta part, “L’últim reducte”, reprèn la reflexió sobre la literatura, centrada ara en la poètica pròpia. A l’epíleg, Ballester reflexiona sobre el dolor d’escriure i el desig de deixar de fer-ho (“Entre dues espases pot ser i està sent un monument al masoquisme”, diu la menorquina).

El llibre és estrany i originalíssim. Els versos són d’una austeritat rocallosa, i la veu que hi parla ho fa contra les convencions (“Sí, escrivim contra el llenguatge i a favor d’una utilitat nova del propi llenguatge”, diu l’escriptora). Margarita Ballester no es limita a escriure poemes, sinó que n'explora la gènesi, esbucant així la frontera entre poesia i assaig. Entre dues espases (el títol és un vers del poeta menorquí Gumersind Gomila) és un llibre valent, bell, suggeridor, distint, que truca a la nostra consciència per fer-hi una estada llarga.