dijous, 28 d’agost de 2008

"Entre dues espases", de Margarita Ballester

Diu Miquel de Palol, en dos proverbis successius: “La poesia s’hauria d’escriure tallant-la a la pedra. Seria la manera que mals poetes i incontinents s’hi pensessin una mica més”; i “Els poetes, com la fruita, val més que madurin a l’arbre” (Proverbis, p. 41).

Crec que Margarita Ballester (Barcelona, 1942) signaria aquestes paraules sense vacil·lar. La poetessa, afincada de fa quinze anys a Menorca, sempre s’ho ha pensat molt abans de publicar un recull de versos. El primer, L’infant i la mort (1989), el publica als quaranta-set anys; sis anys després du a la impremta Els ulls (1995), i s’escolen nou anys abans no treu a la llum Entre dues espases (Jardins de Samarcanda, 2004), Premi Josep Maria Llompart-Cavall Verd de Poesia, atorgat per l’AELC al millor conjunt de poemes publicat aquell any. Un exemple de prudència i de lenta maceració poètica.

El tercer poemari de Margarita Ballester és d’ingestió ràpida i de digestió lenta. Són uns versos que entren en el cos com una pomada llarga de ginebra i els dies següents ballen pel cap fent com bellumes, un clapoteig d’espurnejos i ressons inquiets; com si les paraules no sabessin on aparcar. El llibre consta de quatre parts i un epíleg. La primera, “Què en queda?”, arrenca amb un poema sobre la pròpia mort, seguit d’un reguitzell de versos i proses breus a través de les quals Ballester inscriu la seva veu en la història literària (hi apareixen Rilke, Puixkin, Leopardi, Montaigne, Brodsky, Emily Dickinson…). A la segona, “Tu”, la poeta emprèn una anàlisi sintàctica dels seus fantasmes personals, afilerats en forma de pronoms i catalogats en termes de Nominatiu, Acusatiu, Datiu i Vocatiu. La tercera part, "Els mesos de l'any", dóna cabuda als poemes més lírics del recull: Menorca fa acte de presència, i els fills, que són lluny, i els versos tornen fugaços com tot allò que estimem. La quarta part, “L’últim reducte”, reprèn la reflexió sobre la literatura, centrada ara en la poètica pròpia. A l’epíleg, Ballester reflexiona sobre el dolor d’escriure i el desig de deixar de fer-ho (“Entre dues espases pot ser i està sent un monument al masoquisme”, diu la menorquina).

El llibre és estrany i originalíssim. Els versos són d’una austeritat rocallosa, i la veu que hi parla ho fa contra les convencions (“Sí, escrivim contra el llenguatge i a favor d’una utilitat nova del propi llenguatge”, diu l’escriptora). Margarita Ballester no es limita a escriure poemes, sinó que n'explora la gènesi, esbucant així la frontera entre poesia i assaig. Entre dues espases (el títol és un vers del poeta menorquí Gumersind Gomila) és un llibre valent, bell, suggeridor, distint, que truca a la nostra consciència per fer-hi una estada llarga.