dimarts, 12 d’agost de 2008

Le jeune enchanteur

Conta Baudelaire que, durant les excavacions fetes el 1815 a Pompeia, hom trobà un fresc d’una bellesa singular, que representava un grup de nimfes amb l’esguard girat cap a un jove, darrere el qual un cupidell tenia tot l’aire de xiuxiuejar-li algun misteri. I conta també que el 1836 hom trobà un papir que contava una història d’amor, l’inici de la qual estava il·lustrat amb la pintura predita. L’escriptor va fer una versió personal de la narració, que es convertí en Le jeune enchanteur.

En els primers fulls del relat, el sol ponent il·lumina a poc a poc la col·lecció de pintures de Callias, que s’obren a la llum com si es tractés d’una naixó o d’una epifania. Les ombres que velen les pintures es retiren lentament i els quadres fan l’esplet com flors que es baden. Vegeu com neix un paisatge:

“Els dos amics pogueren preparar-se per a aquest goig passatger i suprem, mentre una piràmide de flames grimpà lentament la superfície del quadre. Tota la part superior, doncs, estava banyada per tenebres, quan la llum començà a assolir el peu de la magna muntanya. Aquest raig dardellajà gradualment les valls, les vinyes i els olivars fins a la regió nuvolosa que cap petja humana mai no ha trepitjat. Un minut després, el raig assolí la regió dels immortals i l’embolcallà d’una atmosfera d’or; tot el que d’antuvi era invisible, que només podia ésser albirat a través de vagues tenebres, ara brillava d’una excessiva esplendor.”

Baudelaire, que excel·lí com a crític de pintura, convida en aquesta recreació a mirar els quadres amb ulls romàntics –d’un romanticisme atenorat i sòlid, no com les pastetes que s’estilaven a ca nostra. La bellesa, desplegada a poc a poc, es desclou amb la venusta sensualitat d’una serp que desperta; desvelades amb lentitud, les formes i els colors atenyen entitat espiritual i la bellesa esdevé calze de plaer i de cultura. Com una religió que va dels ulls a l’ànima.

Si n’hi ha, de diferència, entre topar un mosaic romà a plena llum i veure’l sorgir subtilment, l’ombra que es decanta com l’onada a la platja per desvelar les tessel·les blaves, el vermell de terrissa, els grocs callols, els ulls amples, el gest plàcid, la passió a flor de pell. Anys a venir, D’Annunzio prendrà gojós aquest relleu.