dimecres, 20 d’agost de 2008

Hom no sap sentir

El comú dels mortals no sap què sent. Per sort. Perquè si ho sabés el món seria ingovernable: les parelles es deixarien, les famílies es desintegrarien, els estats rebentarien -no us féssiu pas il·lusions: fer-ne de nous seria inviable-, les cultures es descompondrien, totes les lleialtats del món tornarien no-res. Sentim allò que acordem sentir i prou: si sentim altra cosa, (ens) la callem; si no sentim el que pertoca, ho fem veure –ho fem veure no només als altres, sinó sobretot a nosaltres mateixos. Els sentiments estan militaritzats perquè la llibertat i la riquesa de la sensibilitat és incompatible amb cap ordre social. Per això els homes i les dones sensibles són uns inadaptats: pateixen i fan patir, són dubtosament productius, amenacen de desestabilitzar el seu entorn. Cap societat no consent que proliferin.

2 comentaris:

cosme ha dit...

L'estat natural és sentir. La resta, artificiosa realitat consentida conscientment o alienadament. La sensibilitat desbocada pertorba. Canalitzar-la pot ser la via però el cost és la seva anihilació. Sentir aleshores és un acte individual que no sempre hem de pretendre compartir, per higiene social.

JOAN CALSAPEU ha dit...

De sentiments, se n'han de compartir pocs -per prudència i per decòrum.