dilluns, 18 d’agost de 2008

Motí a bord

Quan arribem a l’estadi de la vida en què la defenestració del jo és una necessitat impostergable, es planteja un problema de mètode: ¿Com ho fem? La cosa no és senzilla. Però si voleu fer cas d’un humil servidor, que en aquesta matèria comença a tenir ja el certificat elemental, us diré que la tècnica del motí nàutic és bona. Tips que l’inútil del capità imposi el seu criteri absurd per no emproar cap enlloc, s’imposa el motí. Cal agafar el capità d’improvís, subjectar-lo amb fermesa, fer cas omís de les protestes i els crits que proferirà –com si sentíssiu ploure, tu– i tirar-lo per la borda sense contemplacions.

Llavors la tripulació –el nombre de la qual pot variar molt: vosaltres mateixos- prendrà el pòndol del vaixell en un esclat d’alegria orgiàstica i l’envelarà per on li surti dels baixos. Hi haurà un problema de coordinació, d’acord -que si un vol fer rumb cap allà, l’altre cap allà deçà, i el polissó que vol fer cap a les negretes mamelludes de Preste Joan. I tot alhora no podrà ser. Però la vida és així, i hi ha mar per a tothom si un és tolerant amb la pròpia diversitat interna i s’opta pel fair play. ¿Que de tant en tant hi haurà qualque conflicte? Sí, ¿i què? ¿Que no n’hi ha, ara, de conflictes, i també anem tirant milles nàutiques?