"L'edat del coure", de Marcel Riera

Hi ha llibres que, no saps bé per què, et cremen a les mans i demanen pas amb urgència -si tinguessin botzina farien una escandalera. Un sap del cert que, cedint, conjurarà la infelicitat d’esperar-los, i alhora intueix el regal d’unes hores felices. Amb L’edat de coure (Viena, abril 2008), de Marcel Riera, em passava això. I avui, que tenia més soledat que de costum, l’he llegit. I he descobert, en aquest segon llibre de versos d’en Marcel, un poeta exquisit.

Marcel Riera (Badalona, 1956) fa en aquest volum un viatge cap a la seva infantesa i adolescència, viscudes a Badalona just abans de la industrialització i del creixement sobtat de la ciutat amb l’arribada de molta gent procedent del sud d’Espanya. L’autor no mitifica, ni mistifica. Enyora sense nostàlgia. Evoca amb una mirada que vol acceptar-ho tot sense renunciar a res.

El poeta apel·la a la memòria, posa els records a treballar, reviu unes sensacions i reconstrueix uns escenaris que no han desaparegut de tot perquè rauen en un passat continu, germinatiu, com una rel que trenca l'asfalt en so de llum. Aliquis memorare debet (‘algú ha de recordar’) és el títol d’un poema que membra una inscripció enfondida a la pedra, en el qual “uns dits palpen la llosa amb la incredulitat de qui de sobte sap que ve de lluny”. El passat viu en el present si hom sap rescatar-lo de l’oblit. Operació cabdal, car dóna la clau de la continuïtat i per tant de la dignitat d’una gent, que som nosaltres. Al poema “La corda de la bóta”, un esbart de nens neden mar endins per ataüllar el campanar de l’església; l’esforç que han de fer els deixa exhausts, però tenen una corda on agafar-se, mentre al seu voltant les ones els gronxen “com campanes”. Ara no hi és, però “la corda encara tiba, no hi és i encara tiba”.

Els versos de Marcel Riera impressionen per la precisió del lèxic, per la nitidesa de les imatges que convoca, per l’exhuberància de colors i d’olors, per l’eficàcia expressiva d’uns alexandrins que transporten un món que esbatega. Francesc Parcerisas qualifica aquest poemari de “llibre bellíssim, madur, entenedor” (El País, Quadern, 26/6/08), adjectius que subscric. Però tot seguit sosté que el volum “no té altra pretensió que ensenyar-nos el poder –per ventura mig perdut– de les paraules”, i és en aquest punt que discrepo de Parcerisas. Riera clou el poema “Explosions” amb aquests mots: “hauríem de cuidar els grans com si es tractés de nosaltres mateixos”. Mots signífers que enclouen una pretensió prou més ambiciosa que la de fer demostracions de força.

Havent llegit L’edat del coure, el primer poemari d’en Marcel, Lluny (Viena, 2006), no romandrà verge gaires dies a la prestatgeria.