divendres, 12 de setembre de 2008

Excés de jo

La joventut és l’edat dels excessos. De joves, ens plau practicar tota casta d’exorbitàncies. Explorem amb avidesa, immoderadament, tot allò que ens sedueix. Sense por, confiats en la nostra resistència física i en la nostra capacitat de regeneració. Fem bé: si de joves no cultivem la virtut de l’excés, ¿quan ho farem? Recordo els versos de Palau i Fabre: “Estima més, si pots. / Odia més, si vols. / Fes bé, fes mal; / l’un val per l’altre. / Fes més de bé, fes més de mal, / fes el que vulguis, però més. / L’excés és el que compta”.

Creixem, i la pruïja d’excés remet. Resten en el record els excessos de sexe (que enyorem), els d’alcohol (que no enyorem) i alguns altres. Però sovint n’hi ha un que resisteix el pas del temps amb una tossuderia proverbial: l’excés de jo. Si hi ha abusos lesius –que n’hi ha–, l’excés de jo deu ser un dels pitjors. Una tal demesia comporta una inflació de l’ego que té efectes esclafadors. Quan la funció d’estat és sempre jo, el sistema se sobreescalfa, perd eficàcia i tendeix al col·lapse. L’egocèntric ajunta les fites, es reitera, limita la seva perspectiva, s’empetiteix. L’excés de jo l’ha empobrit.