Alberto Viviani, que conegué el poeta Dino Campana [a baix], conta d’ell el següent: “Un vespre al cafè Gambrinus el vaig presentar a Marinetti, que s’havia quedat a sopar. Naturalment el poeta va comprar de seguida els Cants Òrfics, i el varen imitar tots els amics que eren amb ell. Però Dino Campana no sentia gaire admiració pel fundador del Futurisme, i abans de donar-li el llibre, va arrencar-ne aquí i allà unes quantes pàgines davant l’estupor dels assistents, que pensaren que feia una nova excentricitat. Quan Marinetti [a dalt] li va preguntar per què havia fet allò, Campana li va etzibar que les pàgines arrencades eren justament les que no hauria pogut entendre.” (Pròleg de Brunel·la Servidei als Cants Òrfics, ed. Lleonard Muntaner, trad. Arnau Pons, 2007).Potser sí que cal ser orat per girar com un pop l’instint de reverència i colpejar les vanitats amb un tal atreviment. Ser brasa encesa dins la camisa de l’arrogant. Campana exigia humilitat al duce de les lletres italianes amb l’audàcia de qui escup al rostre d’una efígie viva. Benaurada follia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada