dimecres, 19 de novembre del 2008

El manobre de Vinyoli


“MANOBRE

Ésser poeta: bastir
sempre en el buit, sense fi,
paraula a paraula una obra
que es perd endins de l’espai;
ser-ne tan sols un manobre
i no sentir-se mai pobre,
ni no desistir-ne mai.

És l’edifici tan alt
que mirar-lo fa vertigen;
té en el meu nucli l’origen;
qui, però, en sap el final?

Flamígera catedral
d’impuls i de paciència:
contra el fugaç, persistència,
contra el caduc, resistència,
contra els somnis, evidència
de vertebrada existència.
Oh aventura total!”

Joan Vinyoli, A hores petites, 1981.

En el pròleg de la Poesia completa de Joan Vinyoli (Edicions 62, 2008), Enric Casasses diu que aquests versos contenen “la millor definició de la poesia que coneixem”. Jo tampoc en conec altra de millor –però en el meu cas deu ser ignorància.

2 comentaris:

Sadurní ha dit...

Hola, Joan.

Trobo molt encertada la publicació de la poesia completa de Vinyoli a la col·lecció "labutxaca". Per un preu molt assequible tenim concentrada tota l'obra poètica d'un dels grans del segle passat.
Tenia una antologia anterior, de poemes seleccionats, però quan em vaig assabentar que sortia aquesta edició vaig córrer a comprar-me-la...

Salutacions,
Sadurní

Joan Calsapeu ha dit...

A mi em va passar el mateix. "La butxaca" és un gran encert i els que anem justos de diners ho agraïm molt. Ahir mateix em vaig comprar 'All i salobre', la segona novel·la de Sagarra, per nou euros.

Salutacions.