divendres, 7 de novembre del 2008

Deu variacions sobre la sinceritat

VERSIÓ 1. No diem la veritat. Diem coses que ens van bé, construïm discursos que ens donen estabilitat personal i social. Mentim per la boca, com els dolents del Curial.

VERSIÓ 2. Sincerar-se és fabricar mentides per a consum propi. Ens les creiem perquè som crèduls de mena i perquè ens les diem a nosaltres mateixos. Ell o ella –qui ens escolta– no és ni destinatari ni receptacle, sinó mirall.

VERSIÓ 3: La sinceritat brolla del subjectivisme dels homes, cosa que invita a desconfiar de qualsevol afirmació que soni sincera. Qui busca la veritat ha de fugir de la subjectivitat: ha de cercar, com deia Pujols, “l’objectivisme dels principis”.

VERSIÓ 4: La sinceritat és una coartada que permet dir aquelles coses que no es poden compartir.

VERSIÓ 5. Sincerar-se és mentir-se en públic.

VERSIÓ 6. Mentir sincerament és mentir dues vegades.

VERSIÓ 7: La sinceritat és una perversió adulta.

VERSIÓ 8. Sincerar-se és refinar les mentides que diem.

VERSIÓ 9: Si m’heu de dir res, abans sortiu de la sinceritat, feu-me el favor.

VERSIÓ 10: Res del que he escrit en aquesta nota no és sincer.

7 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

sovint ens mentim i, pitjor encara, ens creiem

Sadurní ha dit...

M'agrada això de l'"objectivisme dels principis" de Pujols. Ei, i t'ho dic sincerament!

Joan Calsapeu ha dit...

Doncs mira que és discutible: qui vulgui buscar-hi emperòs, en trobarà molts. Però el que compta en aquest cas és la, diguem-ne, disposició d'esperit.

Santi Borrell ha dit...

ep, ucronies....

és un gran tema de debat... aquest.. potser un debat per tota la teva i nostra vida....

ai, la mentida... ai,

el llenguatge no té límits...
i té moltes màscares.. per tant!..

tot el que surt del cos d'un Home... és bàsicament personal...
material sensible... pirotècnic..

potser les paraules són això..
explosions de sentiments...

santi b

ah, m'agrada molt el teu blog..
t'ho dic com una explosió
de veritats.. que m'agradaria
que t'arribessin a tu...

salut.

Joan Calsapeu ha dit...

L'ona expansiva de la teva explosió de veritats m'ha encertat de ple, Santi. Gràcies. I m'agrada això que dius: el material sensible i pirotècnic que som, l'enorme complexitat del llenguatge, les paraules com a explosió de sentiments... Sí, jo també ho veig així.

Anònim ha dit...

No diem allò que no existeix. Veritat i mentida són cares de la mateixa moneda. La sinceritat aleshores té poc a veure amb elles.
Sincerar-se és escoltar-se però donant a l'altre l'oportunitat de ser mirall.
El subjectivisme neix de l'ésser. La seva mirada és única. Des d'aquesta visió hi ha espais on la veritat hi té molt poc valor.
La sinceritat ens despulla. Coartada o no, ens retorna al punt d'arrencada.
Sincerar-se és oferir-se nu al fossar del lleons. Tal com som.
La sinceritat veritable és mentida. Veritat i mentida, convergents entre sí, són dimensions paral·leles a la sinceritat. No es troben.
La sinceritat conscient neix en l'adultesa.
Amb la sinceritat refinem les nostres veritats i ... les nostres mentides.
Dieu-m'ho tot amb sinceritat. En cas contrari estalvieu-me les vostres paraules i apunteu-me els llibres on heu bastit les vostres veritats.
La sinceritat és la mesura de la nostra identitat. Subjectiva, com no pot ser d'altra manera. L'asèpsia de mentides esterilitza les veritats.

Gràcies, Joan, per aquest exercici. Els teus apunts esclaten en les golfes de la meva consciència, on hi reposen mal endreçats els meus pensaments que tant sovint em fas espolsar.

Joan Calsapeu ha dit...

Gràcies a tu, anònim, pels teus contrapunts estimulants. Si no fèiem una mica de gimnàstica mental, ens rovellaríem.