Benezul i Veneçuela

Sempre ens han explicat que el nom de Venezuela prové de la ciutat italiana de Venècia pel fet que els conqueridors espanyols, en veure aquell país, hi van trobar una gran semblança amb el paisatge. Doncs ara és arribada l’hora dels descreguts. Perquè els amics de la Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya han localitzat alguns mapes antics [vegeu-ne tres] en els quals el nom del territori és Benezul; són els mateixos mapes que anomenen Venetia la ciutat europea de l’Adriàtic. I clar, això no lliga: ¿per què hi ha escrit Benezul amb be alta si vol ser una variant de Venècia? ¿I per què Benezul i no directament Benezuela?

La boira ha començat a esvair-se amb la troballa, a Internet, d’un text que parla d’un globus terraqüi de 1578, en el qual apareix el nom Miquel Benezul sobre l’actual territori de Veneçuela. Sembla, doncs, que el nom d’aquest senyor va donar lloc al corònim. Un home de cognom de vés a saber on, però de nom Miquel; si de cas no era català, la catalanització del nom indica que comandava una expedició catalana. ¿Era un geògraf o un prohom de la noblesa? Qui tingui cap notícia d’En Miquel Benezul, que piuli, per favor. (Els mapes i la troballa les dec a Joan Cavaller, que hi ha posat moltes hores.) Al web de la FEHC hi trobareu més informació.

Barretines i espardenyes a Colòmbia

En el darrer Simposi sobre la Descoberta Catalana d’Amèrica hi va haver exposicions molt convincents, i d’altres que, tot i anar ben senderades, encara són verdes. Em va cridar l’atenció l’estudi de Xavier Colomer-Ribot sobre el substrat català de Colòmbia. La cosa anava d’espardenyes, de barretines i de lèxic. Amb permís d’en Xavier, us faré cinc cèntims dels induments.

A les sabateries de Colòmbia venen les nostrades espardenyes de vetes i espart. Les anomenen alpargates o los alpargatas, i les descriuen així: “Con suela de cabuya retorcida y capellada de algodón en hilos gruesos de colores blanco y gris oscuro. Del empeine a la punta de los dedos van dos hilos gruesos, rojos, como adorno. Al otro extremo de la capellada, va una ansa, ancha como un dedo y plana, que se ajusta detrás del jarrete y de la cual se sujetan los cordones que han de atarse sobre el empeine”. Aquest calçat l’usaven els pagesos al tros i forma part de la vestimenta tradicional del paisa (a saber, els íncoles del departament d’Antioquia -capital Medellín-, dels quals es diu que s’assemblen als catalans perquè tenen fama de treballadors i independents). Oi que és curiós?

A la bandera de Colòmbia hi ha una barretina. El primer que hi va reparar, per aquí, va ser Jordi Bilbeny -que té, entre altres virtuts, la de ser un bon observador. Els colombians en diuen “gorro frigio” i l’atribueixen a la influència de les idees de la Revolució Francesa. La barretina compareix també als escuts d’alguns departaments de Colòmbia i també als d’Argentina, Cuba, Bolívia, El Salvador, Haití, Nicaragua, Paraguai i d’altres. I el fet és que els primers colonitzadors d’Amèrica duien barretina.

Duia barretina el mariner Joan de la Cossa, amo de la nau Santa Maria, quan li van fer un retrat (Museo Naval de Madrid). Hernán Cortés regalava barretines als indígenes en senyal d’amistat (Primera Relación). El mateix va fer Colom tot just desembarcat al Nou Món, i obsequià amb una barretina el primer nadiu que es va enfilar a la seva nau (Diari de Bord). I Theodor de Bry, al llibre Americae (1559), ens mostra els primers mariners que van arribar amb Colom cofats amb barretina.

Això és només una petita mostra dels rastres que van deixar els primers colonitzadors del Nou Món, que foren catalans. Es conserven mapes en arxius no espanyols (a Portugal, a França…), que el censors castellans no han pogut manipular, en els quals la bandera de Catalunya i Aragó senyoreja tots els territoris de colonització “espanyola”. Estan a disposició de qui els vulgui consultar. Si bé sabem prou que la ceguesa més obscura és la mental. Almenys Tirèsies era lúcid.

La Descoberta Catalana d'Amèrica. 8è Simposi

I en van vuit. El Simposi sobre la Descoberta Catalana d’Amèrica aplega cada any a Arenys de Munt investigadors que, des de disciplines ben diverses, aporten dades i donen a conèixer estudis que van donant cos i gruix a l’evidència: la descoberta i primera conquesta d’Amèrica van ser una iniciativa catalana. Cosa que no ens ha d’enorgullir pas, sinó que cal acceptar amb la grossa dosi de vergonya que això comporta. Per honestedat intel·lectual i per amor a la veritat. Fa gràcia sentir la fúria nacionalista dels de sempre, bramant la inamovibilitat de dogmes acientífics. Eppure si muove. Ja és ben cert allò que deien: el nacionalisme encega. Prou. I ensordeix. I tant.

La cosa serà aquest cap de setmana, divendres 21 i dissabte 22, a la Sala Municipal de l’Ajuntament d’Arenys de Munt. A l’obertura, entre altres, Vicent Partal i Alfons López Tena; a la cloenda, Patrícia Gabancho. Entremig, una ufana: la toponímia catalana de Cuba, la nacionalitat aragonesa d’Hernán Cortés, la Festa dels Moros i Cristians a Amèrica, les textures jurídiques catalanes a l’Amèrica colonial, l’estada de Colom a Badalona, la casa i l’hort de Ferran Colom, la nissaga catalana de Magallanes, la Colòmbia catalana, el testament de Colom i el dret català, els errors i falsedats en els viatges de Colom, el nom Joan del descobridor, et caetera. Vet ací el programa complet.

Si m'hi busqueu, m'hi trobareu.

¿Pedro de Llanos era Pere Desplà? Una altra possible suplantació

Des de fa un temps, en Pep Mayolas estira alguns dels fils que en Jordi Bilbeny ofereix als investigadors que vulguin enfilar-los. Un d’aquests fils és el de Pedro de Llanos, un nom que probablement suplanta el de Pere Desplà. Mayolas va argumentar-ho el 16 de novembre de l’any passat, a Arenys de Munt, en el 7è Simposi sobre la Descoberta Catalana d’Amèrica. Mentre no se’n publiquen les actes, l’estudi es pot llegir al núm. 112 de la revista Terra Rubra de la Vila de Tarroja –que és el que tinc a les mans. Us en faig cinc cèntims.

Els historiadors Hugh Thomas i Consuelo Varela parlen als seus llibres d’un Pedro de Llanos, vell amic d’en Colom, que l’almirall va nomenar factor seu a Santo Domingo per defensar els seus interessos davant l’ordre d’embargament de totes les rendes de Colom dictada el 1505 pel rei Ferran. Consta també un Pedro de Llanos que com a “escribano de nao” cobra uns diners a l’illa Española. Mayolas postula que els dos Llanos són la mateixa persona, car tots dos duen comptabilitats (la del rei, la de Colom, la d’una nau) en el mateix escenari. Aquest personatge apareix ara com a Llano, adés com a Llanos; això, i l’amistat antiga amb Colom, fa pensar en la deturpació censora d’un Desplà.

Doncs bé, en Mayolas s’arromanga i busca un Desplà que a finals del segle XV s’avingui amb el perfil d’un factor, comptable, tresorer o capità de nau. I no només el troba, sinó que detecta una espessa xarxa que vincula els Desplà de Barcelona amb Colom i amb els primers conqueridors de Mèxic. Tot plegat fa de mal resumir: cal llegir-ho.

Deixeu-me dir només que els Desplà foren un llinatge de mercaders i ciutadans honrats documentats a Barcelona des del segle XIII. Que un Pere Desplà exercia el càrrec de clavari (el funcionari del municipi encarregat de les finances) a Barcelona el 1454 i que abandonà temporalment el seu càrrec perquè “se n’anava per mar”. Que aquest Pere Desplà fou tresorer de casa i cort del rei de Catalunya el 1465 i més tard a partir de 1472. Que aquest prohom va ser present al setge de Girona del 1462 junt amb Joan (Cristòfor) Colom. Que si en el curs de la guerra contra Joan II, Joan Colom fou encarregat de custodiar, transportar i repartir diners de la causa de la Generalitat, i Desplà era tresorer, forçosament tenien tractes -cosa que lliga a la perfecció amb el qualificatiu de “vell amic d’en Colom” que Hugh Thomas atribueix a Pedro de Llanos.

I el trancaclosques fóra encara més congruent si resultava que Sebastián del Cano (o Canos) era en realitat un Çacirera de Canós, i que els Ercilla de la història oficial eren en realitat els Erill de Catalunya. Vet aquí dos caps més per enfilar. Apassionant, oi?