El risc d'aprendre alguna cosa

Un institut d’ensenyament secundari és un lloc tonificant, perquè els sagals hi arriben cansats i en surten descansats. També és un lloc divertit, una mena d’esplai on van els nens quan estan crescudets i són autònoms. Fa goig veure’ls com la fan petar asseguts a les escales, corrent i xisclant pels passadissos, rient a cleques dins les aules. Beatus ille. I no se’ls veu angoixats, com si no vivissin envoltats de perills: a la platja es poden clavar una xeringa; al carrer poden caure de la moto; prop de la discoteca poden quedar prenys o agafar una infecció; i a l’institut poden aprendre-hi alguna cosa.

Però vaja, no n'hi ha per posar-se les mans al cap, perquè en general hi ha una prevenció per a cada risc: a la platja s’hi ha de caminar calçat; amb la moto no s’ha de fer l’animal, i de nits s’ha de sortir amb un parell de condons a la bossa. Tot això és de calaix, però… a l’institut, ¿com s’ha de protegir un minyó davant el perill d’aprendre alguna cosa? Ja sé que la possibilitat és remota, però pot passar. No em digueu que no.

Fa poc vaig corregir un plec d’exàmens i vaig quedar meravellat: vint-i-molts alumnes havien aconseguit no aprendre res. ¿Com s’ho han fet?, vaig pensar, pres d'admiració. Perquè el més normal és aprendre alguna cosa, ni que sigui per impregnació ambiental, per descuit com si diguéssim: un abaixa les defenses i, flap!, un coneixement que cola cap a dins. No n’hi ha prou de dir, capcot: “És que no he estudiat...”. Ah no. Això sol no explica el prodigi. Per arribar a no aprendre res cal una determinació de ferro, una militància constant, un estat d’alerta permanent per impedir que un input cognitiu trobi una escletxa on esmunyir-se.

Hi he estat rumiant i he arribat a la conclusió que els alumnes més ben adaptats al medi han desenvolupat tècniques de ioga. Com que és inevitable que un estímul o altre viatgi del timpà al cervell, es tracta de posar la ment en blanc perquè l’intrús reboti o es fongui com una bombolla de sabó. Això de posar la ment en blanc és una manera de dir, esclar, perquè en realitat el que es fa és compaginar tres tècniques distintes: l’una consisteix a immobilitzar les neurones; l'altra, a buidar el cervell, i la darrera, a eixordar-lo. La primera operació adorm les cèl·lules, la segona les deixa sense pinso i la tercera les estaborneix. El resultat és devastador.

Han passat uns quants dies i encara estic impressionat.