Hi ha un temps per a postular i construir el jo. I n’hi ha un altre per a abdicar-lo i… ¿destruir-lo? Pessoa ho diu així, però ho trobo excessiu. ¿Deconstruir-lo? Encara menys: el verb és horrorós i antigramatical. Crec que l’expressió més adequada és desmuntar-lo. ¿Què n’hem de fer, del jo, un cop muntat? Desmuntar-lo, com fan els nens amb les torres i els puzzles, per tal de sortir de l’atzucac i fer possibles camins nous. Sense fer-nos violència, però. Sense autopunició.Hem dedicat tants anys a engreixar aquest animal domèstic anomenat jo, que s’ha fet monstruosament gran i tirós, i ara ja fa més nosa que servei. Arribats a aquest punt cal perdre-li el respecte que li hem professat llargament i tractar-lo com tractem el porc de matances: després d’atipar-lo de valent, i en ésser ben gras, zas!, ganivet al coll, freixures fora i a despedaçar-lo s’és dit.
Si ho voleu mirar d’una altra manera, agafeu-vos-ho com un divorci cap endins. Després de tants anys de difícil convivència fingida entre el jo i el mi, entre el que vol i el que dol, el que s’amaga i el que no sap on amagar-se, el descarat i el mascarat, l’audaç i el covard, l’hipòcrita i el sincer, l’humanista i el misantrop, això ja no s’aguanta més. Divorci, doncs, i que cadascú prengui el seu vent. Ja n’hi ha prou de fer-nos nosa i pegar-nos tocs de colze.
Serem com una autopista que es descongestiona després d’un embús.
Si ho voleu mirar d’una altra manera, agafeu-vos-ho com un divorci cap endins. Després de tants anys de difícil convivència fingida entre el jo i el mi, entre el que vol i el que dol, el que s’amaga i el que no sap on amagar-se, el descarat i el mascarat, l’audaç i el covard, l’hipòcrita i el sincer, l’humanista i el misantrop, això ja no s’aguanta més. Divorci, doncs, i que cadascú prengui el seu vent. Ja n’hi ha prou de fer-nos nosa i pegar-nos tocs de colze.
Serem com una autopista que es descongestiona després d’un embús.
6 comentaris:
Realment fas un plantejament seriós? O es tracta d'un exercici estilístic?
Prepara't! Demà en parlarem cara a cara!
em de desmitificar-nos i deixar de creure'ns el personatge que hem creat
Excaldes: sí, faig un plantejament seriós.
Jesús: que bé que m'entens!
Més que no pas desmuntar-nos sóc més partidari de «buidar-nos». En certa manera com a recerca del buit interior, allà on s'apaga el desig, allà on la consciència es redueix en part a la contemplació de la pròpia insignificança. Buidar-se per estar oberts a l'univers, sense desitjar res en concret. Tans sols deixar-se amarar arenat a pet d'ones, sentint, no pas sentint-se.
Llavors, tires cap al budisme zen. És una opció bonica -¿ets practicant o només teòric?
Em ve al cap una conversa entre un mestre zen dit Joshu i un monjo. Quan passava per un saló principal, Joshu va veure el monjo que practicava el culte i li va clavar una bastonada; el monjo se'n va queixar: "Al capdavall, el culte és una cosa bona", digué. I Joshu objectà: "Una cosa bona no és tan bona com no res".
No és que sia bonic. Més aviat és higiènic. Quan el «jo» es torna insuportable li cal una cura d'humilitat. I si això es fa en contacte amb la natura la pràctica adquireix un valor prou vigoritzant. A 5 graus temperatura ambient endinsar-se en la mar, tot nu quan el sol s'alça a l'horitzó, produeix en certa manera aquesta buidor. Prova-ho!
Publica un comentari a l'entrada