Diumenge a les cinc

Quan els presos republicans i lleialistes de l’Ulster abandonaven la presó, ara farà deu anys, experimentaven un xoc cromàtic: passaven d’un món tricolor (gris, negre i crema) a un món multicolor (representat per les samarretes dels equips de futbol irlandesos). Així comença Diumenge a les cinc, el documental en DVD produït per Batabat, TVC, ETB i K2000 i distribuït per la revista Sàpiens als seus subscriptors.

Es tracta d’un treball d’una qualitat extraordinària, que té molts punts en comú amb Euskal Pilota, Larrua Harriaren Kontra (2004), de Julio Medem. Dos presos, Séanna Walsh, de l’IRA, i Billy McQuiston, de l’UDA, d’ideologies enfrontades i amb molts anys de presó a l’esquena, narren les seves vivències personals al voltant del conflicte que a Irlanda del Nord deixà 3.000 morts, i del procés de pau que, engegat el 1998, va prosperar gràcies a l’aportació decisiva dels presos.

El documental no aprofundeix en les raons dels bàndols enfrontats, ni pretén contar-ne la història. Això s’ha fet un fum de vegades, i ja ens ho sabem. El treball es centra en l’impacte emocional del conflicte en les vides dels presos, de les seves famílies i dels seus amics, i en la diguem-ne “gestió emocional” del procés de pau. Walsh i McQuinston ens parlen del dolor que molta gent sentia en veure sortir de la presó les persones que havien mort un familiar seu, de la necessària acceptació de la identitat i la dignitat dels altres, de la paradoxa de guanyar la reconciliació a desgrat de la manca de penediment... Els dos presos ens parlen dels costos emocionals de la pau, des de la convicció que són costos necessaris i assumibles, car la guerra és molt pitjor i du només a la perpetuació del dolor.

Un valuós exercici d’higiene mental i ètica, un documental altament pedagògic, sobretot per a les persones que les últimes setmanes han posat el crit al cel per l’excarceració de De Juana Chaos. ¿N’aprendran mai la lliçó?