Els submarinistes del safareig

Quan era un nen, passava moltes hores a l’hort, repenjat en el pedrís del safareig. De vegades mirava i prou: observava els esdeveniments de tota mena que tenien lloc en aquell tros de món (el llisquent ballador de la llum, les esgarrifances a la sobrefaç líquida, els batecs subtils de la vida subaquàtica).

Altres vegades era part activa de la vida local: sucava la mà, submergia cucs, salvava insectes del naufragi imminent... La meva ambició era amistar amb els pobladors principals, la classe dominant del llogaret: els submarinistes. Eren ells els qui manaven, i doncs els qui tenien autoritat per donar-me entrada, o no, en el reialme.

Els submarinistes del safareig semblaven mòpies d’un altre món, alienígenes subdesenvolupats, sense mans ni peus ni ulls, fantasmes en remull. Només aquell cap i aquella cua, que si hagués tingut més món hauria relacionat amb l’exèrcit genital dels mascles. Però tampoc era tan ignorant que no sabés que els submarinistes, de grans, es farien granotes.

Les meves incursions eren barroeres. Ficava la mà dins l’aigua i la grapa gegantina espantava els cadells d’anur, que corrien a amagar-se en els enfonys i en els fondos obacs, a la verdesca que entapissava les parets de la caixa. I ja no els veia. Llavors em retirava i esperava, pacient, el moment en què sortirien dels seus amagatalls i em brindarien de nou l’espectacle dels caparrots i les cues nervioses fendint l'espai aquàtic que jo sentia, també, meu.

Els avellaners

Quan era petit, m’agradava molt collir avellanes i devorar-les a peu d’arbre. Davant de casa hi havia l’hort, i al fons de l’hort hi havia tres avellaners, al costat de la roda de carro i del niu de la serp. M’abellia visitar-los cap al tard, havent berenat. Collia un grapat d’avellanes, les despullava, les trencava amb les dents i me les cruspia. Era un magnífic complement del berenar. Però no eren les més bones.

Perquè al costat de l’hort hi havia la panificadora, que terminava en una eixida ombrosa, i dalt de l’eixida, a la banda esquerra, un teulat rònec acollia el brancam d’un gros avellaner que arrelava en el solar d'allí enllà. Com que el portal molt sovint era obert, hi entràvem a la callada, com els comandos de les pel·lícules de guerra, i ens esmunyíem cap al fons entre els sacs de farina, sense ser vistos. A la fi ens enfilàvem per la paret com sargantanes, ens assèiem a la teulada i saquejàvem les avellanes del veí. Ens les empapussàvem allí mateix. Eren boníssimes.

Eren saboroses perquè eren robades, esclar. Perquè per arribar-hi havíem emulat una gesta bèl·lica dels nostres herois. I perquè experimentàvem per endavant l’emoció de la fugida –que era silenciosa si no ens veien i estrepitosa si ens ullaven. Aquell sofregit d’emocions va fer que les visites als avellaners de l’hort fossin avorrides. Les altres avellanes tenien la salsa furtiva del desafiament, del perill i de l’èpica.

Ara ens hem fet grans i diria que no hem canviat tant com sembla.

Musclos

Quan era un nen de nou o deu anys, alguns dissabtes d’estiu baixàvem a mar –a marc, dèiem– a agafar musclos. Anàvem de bon matí al rocam que hi ha prop del restaurant Pins Mar, a Llavaneres. Érem la mare, mon germà i jo (i el pare, que ens hi duia amb el 600 però no es mullava). Ens posàvem el banyador, ens calçàvem unes xiruques per si trepitjàvem un bogamarí, ens calàvem unes ulleres d’anar per l’aigua i ens endinsàvem amb un ganivet a una mà i una bossa a l’altra. L’entrada en el nou element ens feia estremir de fred, però ens hi avesàvem de seguida.

El cel de les roques era som, net, resplendent com un vidre. Els raigs de sol fendien el mirall de l’aigua com si s’escorressin per un vitrall tremolós cercant les obagues d’una església. Les pedres estaven arrebossades de musclos negres i petits, lluents com l’antracita; les garotes ens amenaçaven per tot, així que havíem d’anar amb compte. Els musclos són animals gregaris i els abelleix arraïmar-se, sent així que les barbes dels uns i dels altres s’entremesclen i arrencar-los de vegades costa qui-sap-lo. A pesar de les precaucions que preníem, sempre acabàvem amb talls a les mans i a les cames.

Quan ens cansàvem d’omplir bosses i trobàvem que ja n’hi havia prou per fer un bon àpat, ens eixugàvem, aplegàvem els trastets i fèiem cap al cotxe. Però la feina no s’havia acabat. Arribant a casa esteníem el botí sobre la taula del menjador i, ala, a netejar els musclos a cop de ganivet, que calia afaitar-los, raspar-los i treure’n la sorra. En acabat posàvem els bivalves en un perol molt gran i el posàvem al foc perquè s’obrissin. En l’entretant, la mare feia la salsa (d’habitud era un sofregit de tomàquet, de vegades era una picada d’all i julivert, alguna vegada va ser romesco).

I arribava l’hora de dinar. L’epifania. No oblidaré mai l’olor de mar que perfumava la casa, el salobre en els narius, les safates a vessar de barquetes negres estibades de color. Cada musclo que ens dúiem a la boca, cada closca que llepàvem, era una onada que trencava dins nostre. Allò, acompanyat amb un vi blanc ben fresc, era una bauxa dels sentits, un plaer de Dionís, una joiosa celebració de l’alegria de viure.

La roda de carro i el niu de la serp

Quan era un marrec, a l’hort de davant de casa hi havia una roda de carro. Estava arraconada al fons a l’esquerra, al costat dels avellaners, a tocar del niu de la serp. La llanda no podia estar més rovellada i els raigs d’ullastre s’anaven desfent, castigats per la intempèrie. Era el darrer vestigi del carro de l’avi, en Mingo, o en Cagunnoi, que li deien. El recordo assegut part davant, els peus descalços bruts i arrugats que li penjaven, el matxo entre els maneguins, que caminava amb parsimònia pel carrer de sauló premsat.

Abans de la guerra, els avis (de banda de pare) tenien parada al Born: compraven fruita i verdura als pagesos del poble, la carregaven a la camioneta i feien cap a Barcelona per vendre-la. Es guanyaven la vida més que bé. Fins que vingué la revolució, els anarquistes requisaren el vehicle, la parada del Born se’n va anar a can Pistraus i la prosperitat es va acabar per sempre. Els avis van mudar de marmanyers a pagesos, i l’únic vehicle de casa tornà a ser el carro, com en els temps dels besavis i els rebesavis.

Com que no feia nosa, la roda va durar molt. No sé què se’n va fer. La fusta devia anar cremada i la ferralla degué anar a parar a cal drapaire, tal vegada a la deixalleria. La serp, en canvi, no la vaig veure mai. Hi havia el forat a la paret, sí, i la mare que en deia “el niu de la serp” amb veu de ser-li tot u, donant entenent que era una feram inofensiva, i algun cop li vaig sentir dir que ens feia el favor de caçar ratolins. Jo m’ho creia i m’acostava a aquell racó amb basarda, consideració i respecte. Si alguna vegada n’hagués trobat un rastre, no ho sé, una pell seca abandonada a terra, m’hauria convençut que existia. Però no va ser el cas. La serp no va sortir mai del seu cau mitològic, els menuts ens vam fer grans i un dia vam deixar de fer-ne cabal.

¿Què ho fa que ara la trobo a faltar, havent passat tants i tants anys?

La magnòlia

Un dia que vaig tornar de Mallorca per visitar els pares em vaig adonar, de la terrassa estant, que faltava la magnòlia. L’arbre monumental, immens, talment un edifici, que s’alçava en un jardí o hortet, carrer del Doctor enllà, ja no hi era. Diu que el van tallar per fer cases en el solar on vivia, i que les dimensions del tità van fer impossible de trasplantar-lo.

Vaig ullar aquell tros de cel, buit sobre les cases i els turons, i em vaig empassar una volva de tristor. Perquè la magnòlia era una de les peces importants de la meva infantesa. En primer lloc hi havia la silueta, que feia la prominència més vistent de l'sky line d’antany, quan els hiverns eren freds i a l’estiu suàvem i la calça curta regnava de març a novembre. En segon lloc hi havia l’exuberància foliar del gegant, talment una muntanya verda de gerdor foscant, el fullam atapeït. I en tercer lloc hi havia els ocells que hi trobaven recer, l’escàndol que feien a trenc d’alba, la congregació de pler d'ales petites en el temple vegetal, talment fessin matines, la xerrameca estentòria que ressonava allà deçà; eren pardals, i quan sentien el tro d’una escopeta era de veure com prenien el vol tots a l’una, esglaiats, adunats com un eixam d’abelles que es desplaça fent un núvol compacte.

Totes les infanteses del món tenen el seu arbre. Jo en tenia tres: la figuera, que aombrava el safareig gran; el cirerer, que fou la meva escola d’escalada, i la magnòlia, distant i omnipresent, sonora, pictòrica, optimista. Els vaig perdre tots tres, però la magnòlia va ser el bastió darrer, ella va fer la caiguda més dolorosa i deixà un rastre d’absència que em persegueix fins avui, tants anys després. La recança de les dehiscències perdudes.

Abatut el colós, ¿quina fe m’ajudarà a fer-me gran?