La magnòlia

Un dia que vaig tornar de Mallorca per visitar els pares em vaig adonar, de la terrassa estant, que faltava la magnòlia. L’arbre monumental, immens, talment un edifici, que s’alçava en un jardí o hortet, carrer del Doctor enllà, ja no hi era. Diu que el van tallar per fer cases en el solar on vivia, i que les dimensions del tità van fer impossible de trasplantar-lo.

Vaig ullar aquell tros de cel, buit sobre les cases i els turons, i em vaig empassar una volva de tristor. Perquè la magnòlia era una de les peces importants de la meva infantesa. En primer lloc hi havia la silueta, que feia la prominència més vistent de l'sky line d’antany, quan els hiverns eren freds i a l’estiu suàvem i la calça curta regnava de març a novembre. En segon lloc hi havia l’exuberància foliar del gegant, talment una muntanya verda de gerdor foscant, el fullam atapeït. I en tercer lloc hi havia els ocells que hi trobaven recer, l’escàndol que feien a trenc d’alba, la congregació de pler d'ales petites en el temple vegetal, talment fessin matines, la xerrameca estentòria que ressonava allà deçà; eren pardals, i quan sentien el tro d’una escopeta era de veure com prenien el vol tots a l’una, esglaiats, adunats com un eixam d’abelles que es desplaça fent un núvol compacte.

Totes les infanteses del món tenen el seu arbre. Jo en tenia tres: la figuera, que aombrava el safareig gran; el cirerer, que fou la meva escola d’escalada, i la magnòlia, distant i omnipresent, sonora, pictòrica, optimista. Els vaig perdre tots tres, però la magnòlia va ser el bastió darrer, ella va fer la caiguda més dolorosa i deixà un rastre d’absència que em persegueix fins avui, tants anys després. La recança de les dehiscències perdudes.

Abatut el colós, ¿quina fe m’ajudarà a fer-me gran?