dilluns, 7 de juny de 2010

UNICEF, en espanyol

Surto de casa cap a cals sogres a buscar la menuda, i a la plaça de Santa Anna, a Mataró, m’envesteix una damisel·la que va engiponada amb un gros pitet blau que l’envolta fins a la cintura; fa un pam de goig i va armada amb una carpeta, uns papers i un somriure:

–¡Hola! ¿Conoces UNICEF? –m’enfloca.
Ja hi som.
–¿I què vols que et digui, que no?
–¡Claro que conoces UNICEF! Mira –em mostra un paper ple de caselles–, estamos en campaña porque hay muchos niños en el mundo que...
Els nens del món em perdonaran –o no–, però servidor relluco el paper, arremango el front i li trenco les oracions:
–¿I en català no ho teniu? –disparo.
–¡Ui!, no.
–Doncs jo no m’apunto a res que no sigui en català.
Estupor.
–...es que soy de Galicia y los impresos nos los dan así.
–Doncs aquí ho heu de fer en català: que ho sàpigues.
Fa un esbufec i gira cua, decebuda.

Em sap greu no haver-li dit tot el que calia. Em faltava buidar que, a més de tenir els papers en català, ha de saber parlar català i parlar-lo amb la gent d’aquí. És el que deia un ministre alemany –em sembla que era alemany– no fa gaire: “Jo parlo unes quantes llengües, però qui vulgui vendre’m alguna cosa se m’ha d’adreçar en alemany”. Doncs això. Quan tinguem un Estat propi bé que la respectaran, la nostra llengua, però mentre això no arriba l’hem de fer respectar nosaltres. Davant la UNICEF, els budistes, el Fons Monetari Internacional i la màfia russa.

3 comentaris:

Clidice ha dit...

vas fer santament. jo faig igual, em telefonen d'endesa, de timofònica, d'on vulguin, sempre responc en català. moltes vegades em diuen que parli en "español" i jo els dic, en català: si voleu vendre, vosaltres mateixos i penjo. ja en tinc prou que m'envaeixin com per haver de tolerar que, al damunt, se'n fotin de la meva llengua.

Joan Calsapeu ha dit...

Haver de clavar aquests mocs és una mica violent fins que t'hi acostumes. No és que hagin d'entendre vés a saber què -qui no vol entendre, no entén-, no és pas una qüestió de pedagogia, sinó un cas de resistència i de dignitat.

Anònim ha dit...

Pot ser o tal vegada no ... tot i així potser podem fer el mateix amb un somriure.

Jo, quan em truquen em faig l'enze, continu0 parlant en català, ignoro la seva invitació al canvi d'ús i així s'acaba la comunicació. Qui pretenia contactar s'ha trobat una barrera, potser no tindrà capacitat per analitzar què ha passat, però tard o d'hora se n'adonarà. Fer discursos en aquestes situacions no porta enlloc, acabem fent-nos antipàtics.

En canvi quan m'aturen pel carrer somric després d'haver fet veure que no els entenia ... i si m'interesso per l'exemplar en qüestió practico la traducció simultània, un somriure o una cara bonica bé s'ho valen! ;D.