La roda de carro i el niu de la serp

Quan era un marrec, a l’hort de davant de casa hi havia una roda de carro. Estava arraconada al fons a l’esquerra, al costat dels avellaners, a tocar del niu de la serp. La llanda no podia estar més rovellada i els raigs d’ullastre s’anaven desfent, castigats per la intempèrie. Era el darrer vestigi del carro de l’avi, en Mingo, o en Cagunnoi, que li deien. El recordo assegut part davant, els peus descalços bruts i arrugats que li penjaven, el matxo entre els maneguins, que caminava amb parsimònia pel carrer de sauló premsat.

Abans de la guerra, els avis (de banda de pare) tenien parada al Born: compraven fruita i verdura als pagesos del poble, la carregaven a la camioneta i feien cap a Barcelona per vendre-la. Es guanyaven la vida més que bé. Fins que vingué la revolució, els anarquistes requisaren el vehicle, la parada del Born se’n va anar a can Pistraus i la prosperitat es va acabar per sempre. Els avis van mudar de marmanyers a pagesos, i l’únic vehicle de casa tornà a ser el carro, com en els temps dels besavis i els rebesavis.

Com que no feia nosa, la roda va durar molt. No sé què se’n va fer. La fusta devia anar cremada i la ferralla degué anar a parar a cal drapaire, tal vegada a la deixalleria. La serp, en canvi, no la vaig veure mai. Hi havia el forat a la paret, sí, i la mare que en deia “el niu de la serp” amb veu de ser-li tot u, donant entenent que era una feram inofensiva, i algun cop li vaig sentir dir que ens feia el favor de caçar ratolins. Jo m’ho creia i m’acostava a aquell racó amb basarda, consideració i respecte. Si alguna vegada n’hagués trobat un rastre, no ho sé, una pell seca abandonada a terra, m’hauria convençut que existia. Però no va ser el cas. La serp no va sortir mai del seu cau mitològic, els menuts ens vam fer grans i un dia vam deixar de fer-ne cabal.

¿Què ho fa que ara la trobo a faltar, havent passat tants i tants anys?