dijous, 24 de juny de 2010

Les funcions de la llengua i la sobirania

La sociolingüística internacional sosté, de fa anys, que les llengües serveixen bàsicament per a quatre coses: per a comunicar-se, per a identificar una comunitat humana, per a cohesionar-la i per a discriminar els qui encara no han fet els esforços suficients per incorporar-s’hi. Les llengües normals tenen activades totes quatre funcions, essent així que la pervivència d’una llengua no depèn dels pocs o molts parlants que tingui, ni dels pocs o molts quilòmetres quadrats on s’assenti, sinó del bon funcionament dels dits ressorts.

Quan en una llengua falla una d’aquestes funcions, vol dir que hi ha alguna cosa que no va a l’hora i que cal mà de metge. Si les funcions que fallen són dues, vol dir que la llengua pateix una interferència greu. Si les funcions desactivades són tres, llavors han de saltar totes les alarmes, perquè la situació és dramàtica. Si la llengua ja no fa cap de les quatre funcions (el darrer bastió, l’identificador, cau quan la llengua es reclou en l’àmbit domèstic), la cosa ha entrat en un pendís fúnebre que ja és molt difícil de revertir.

Ho recordo perquè, en la llengua catalana, les funcions cohesiva i discriminatòria estan desballestades, i la comunicativa grinyola. Perquè la España de las autonomías -ara que fem balanç- no ha ajudat a millorar les prestacions de la llengua catalana, sinó que ha posat totes les traves que ha pogut per impedir-ne la normalització. I perquè, ara que som a prop de constituir un Estat català lliure -amics de CiU, ¿que ens fallareu a l’hora de votar la IP?-, la sobirania i l’oficialitat única del català ens permetran contenir la interferència i fer del català la llengua comuna i necessària per viure a Catalunya.

5 comentaris:

Clidice ha dit...

els "amics de Ciu" SEMPRE et fallaran, no en dubtis mai, si més no tal i com ho tenen muntat, amb dirigents que no es defineixen o d'altres que defensen la "cura" dels homosexuals. els "amics de Ciu" sempre van "a la seva". i ja és ben curiós, tenint en compte la quantitat de bona gent que els dóna suport!

Joan Calsapeu ha dit...

Clídice, Convergència i Unió m'inspira tanta confiança com una paret que cau. Però és la dreta del país, la nostra dreta, per bé i per mal. A CiU no li demanem que declari -de moment- la independència de Catalunya: li demanem tot just que sigui liberal, que deixi fer, que no sigui un obstacle; que faci allò que, senzillament, és exigible a tot demòcrata: donar la veu al poble quan el poble reclama de ser consultat i decideix decidir.

Clidice ha dit...

si, tens raó, però una part d'aquesta dreta, reconeix que fa molta por, i no en dubtis ni un instant, són espanyolistes fins a la medul·la, el seu catalanisme és únicament racial, per poder mirar als demés pel damunt de l'espatlla, però no dubtaran mai en aplegar-se sota el jou espanyol, per tot allò que comporta de comunió amb la ranciesa dels seus ideals. Massa carlí deixat anar.

onatge ha dit...

Perdoneu eh, ara llegint-vos em faig la pregunta hi ha algun partit netament català i que pensi per Catalunya i no pel partit, i que en cap moment s'hagi abraçat a España?
De ploítics practicament no en veig, només veig un èxercit de mercenaris amb afany de poder i de diners, només cal fullejar una mica els diaris o escoltar una mica la ràdio...
I la primer mentida que em sembla que hauria de ser de jutjat de guardia, és que un anomenat polític estant 7 anys en "actiu" ja tingui dret a cobrar la màxima i a nosaltres se'ns exigeixin 4o anys cotitzats i valdran -si es que valen- els últims 15. Que algú m'ho expliqui. Perdoneu la tabarra. Per això de vegades poso un anunci que diu: Canvio guitarra per fusell, estic fart de protestar cantant...

Salut i llibertat.
onatge

Joan Calsapeu ha dit...

Onatge, de les tres qüestions que apuntes, em vaga de comentar-ne les dues darreres. En primer lloc penso que, en els últims trenta anys, la quasi totalitat dels polítics catalans han patit una cosa molt semblant a la síndrome d'Estocolm: han desenvolupat una empatia morbosa cap al segrestador; i d'aquesta síndrome no se n'han volgut curar per més d'una raó, una de les quals és que pensaven que la gent, el poble català, també n'estava afectat. I és aquí on anaven errats d'osques, perquè la gent és pragmàtica i es carrega de paciència, sí, però els "malalts" només eren ells.

En segon lloc, jo tampoc entenc que un any de cotització fent de polític "pesi" més que un any fent de manobre o de fuster. Ho considero una perversió del sistema, per la qual els quadres dels partits abusen del seu poder i posen la cabina de comandament al servei dels seus interessos personals. Aquesta és una d'aquelles coses que donen força als discursos que demanen regeneració democràtica... però alerta!, que també serveixen per engreixar els populismes.