La impotència del llenguatge

“Cap lúcid de debò és mai un «gran» escriptor: sempre li faltarà fe en el llenguatge”. Trobo aquest aforisme de Carles Camps Mundó en el núm. 90 de la revista Els Marges. Em sembla una bella manera d’expressar la impotència que hi ha en la llengua i per extensió en les persones que la parlem.

Al full següent hi ha una reflexió breu, també de Camps, que insisteix la idea propdita: “Les paraules designen el món per dominar-lo. En volen conèixer les causes: reconstruir-lo. Donar-hi nom és la seva naturalesa. Diuen les coses, i en diuen coses sense cosa: conceptes. I amb els conceptes modifiquen les coses, fins que els noms de les coses no corresponen a cap cosa concreta. Abstracta a còpia de dir-la, la realitat se’ls escapa. I en parlen soles. En les paraules, el món és una idea sense objecte.”

En llegir aquestes línies m’arriba, com si fos un eco, la veu de George Steiner a les seves Deu raons (possibles) de la tristesa del pensament; perquè aquesta n’és una: la sensació que la llengua és un corrent que no reïx de connectar la nostra caòtica activitat mental amb l’oceà del món, i que du el nàufrag cap enlloc. I també m’arriba la veu de Macedonio Fernández, per al qual el llenguatge no ens diu la «veritat» dels fenòmens, sinó que és, ell mateix, un fenomen; per al metafísic argentí, les paraules només són imatges que se sumen a la imatgeria universal per a fer més gran la confusió d’existir.

Camps, Steiner i Fernández no han trobat en la llengua una plataforma de fe, i cap d’ells no ha volgut ser un «gran» escriptor. La sintonia no deu ser casual. Però el francès i l’argentí han trobat paraules per dir la perplexitat, la paradoxa i la impotència. I el català ha trobat la manera de dir això mateix, de faisó poètica, en versos que perduraran. Tot plegat no és poc ni és molt: és força. La mica de força que hi ha en els mots que abans de néixer ja agonitzen.